Van moure un edifici amb 600 persones treballant dins

Indianàpolis, tardor de 1930. L'edifici de la Indiana Bell Telephone, vuit plantes de maó i acer al número 240 de North Meridian Street, feia nosa: la companyia telefònica volia aixecar la seva seu nova en aquell mateix solar. El lògic era enderrocar-lo, i a dins hi havia sis-centes persones treballant. No el van enderrocar. El van girar noranta graus i el van moure mitja illa amb la gent a dins, sense que cap dels sis-cents perdés una jornada de feina.

Sota aquelles sis-centes persones hi havia a més la central de commutació que donava servei telefònic a mitja ciutat, i no es podia apagar ni una tarda.

La feina la va dirigir l'estudi d'arquitectura de la ciutat, Vonnegut, Bohn & Mueller —el Vonnegut del rètol era Kurt Vonnegut pare, el del novel·lista—, i per sota l'operació va ser de paleta bruta: tallar l'edifici dels fonaments, deixar-lo descansant sobre una plataforma de bigues de fusta i corrons d'acer, i empènyer-lo amb gats hidràulics. Setze metres cap al sud, noranta graus de gir i trenta metres més cap a l'oest. Unes onze mil tones avançant a trenta-vuit centímetres per hora, que és la llargada d'un avantbraç cada seixanta minuts, i només durant les hores en què els gats empenyien. L'obra sencera va durar trenta-quatre dies.

L'aigua, el gas, el desguàs, l'electricitat i els cables de telèfon entraven a l'edifici pel terra, i un tub rígid amb l'edifici movent-se a sobre es trenca. Van canviar els trams rígids per connexions flexibles, folgades, i les van anar allargant a mesura que l'edifici se separava de la seva pròpia vorera. L'ascensor, els lavabos i la calefacció no es van aturar ni una vegada en cinc setmanes, en una tardor d'Indiana.

I quedava el detall més casolà de tots: la porta. Cada matí l'entrada principal era a més d'un metre d'on havia estat la tarda anterior, així que una brigada movia també l'escalinata d'accés, dia a dia, perquè els sis-cents empleats poguessin pujar per uns graons que portessin a algun lloc. Els operadors de la central van entrar al seu torn tots els matins del mes.

A dins no es notava. L'edifici avançava tan a poc a poc que no hi arribava ni vibració, ni soroll, ni objectes desplaçant-se per les taules. La gent s'assabentava de l'avenç per la finestra, comparant la vista amb la del dia abans, o per l'escalinata nova del matí.

Al novembre l'edifici es va aturar. La façana que havia mirat cap a North Meridian Street mirava ara cap al carrer del costat, mitja illa més enllà; el solar alliberat va quedar llest per a la seu nova i l'estructura no va tenir ni un dany a reparar.

El 1963, trenta-tres anys després d'aquell mes de gats hidràulics i escales portàtils, la Indiana Bell va enderrocar l'edifici que s'havia pres la molèstia de no enderrocar.