El cessament duia el número del comunicat que ell va signar

Abans: el registrador de Fani va marcar 140 parts per milió vora la llitera de Lena. Sabino va avisar del tub per escrit el 2021.

Quedaven cinc dies de gasoil quan Mercedes Arriaga va demanar, per primera vegada en set dies tancada, que li obrissin un armari que no era seu.

Ho va demanar a un quart de nou del matí, amb el motor apagat des del migdia anterior, onze graus sota zero a fora i els nou encara embolicats amb les mantes de l'esmorzar. La Mercedes té cinquanta-cinc anys i va ser jutgessa de pau de la seva vall durant dinou, fins que es va jubilar; porta cinc dies apuntant litres de gasoil a la contraportada del llibre de signatures perquè va ser l'única cosa que se li va acudir el tercer dia.

—Idoia, necessito l'armari del guarda. El de la xapa verda, darrere el taulell.

Idoia Bergara, trenta-nou anys, guarda d'Iratxeta i infermera d'urgències fins al 2019, estava omplint de neu el calder gros. Va deixar el calder a terra.

—Aquí dins hi ha els llibres de signatures des del 1986 i la correspondència del club. No hi ha menjar i no hi ha mantes.

—No busco menjar. Busco un número.

Sabino Amantegui, seixanta-sis anys, guarda d'aquest mateix refugi des del 1991 fins al maig del 2022, seia al banc del racó amb la manta tèrmica sobre els genolls. No va aixecar el cap. Va dir el número sencer, de cop, com es diu una data que un ha mirat moltes vegades.

—Ref. barra quaranta-set barra dos mil vint-i-un.

La Mercedes va deixar el llapis de punta damunt la taula llarga.

—Repeteixi-ho.

—Quaranta-set, de l'any vint-i-un. Anava a la cantonada de dalt del cessament, a la dreta, darrere la paraula Ref. El paper tenia tres línies: la data, que se m'agraïen els serveis prestats i aquell número.

—I vostè què va entendre?

—Que era el número del cessament.

—No ho és —va dir la Mercedes—. Ref. vol dir referència, i una referència no numera el paper que la porta: numera el paper al qual contesta. Vostè ha tingut des del 2022 a la butxaca el número d'un altre document i no l'ha sabut llegir. Jo tampoc l'hauria llegit si no hagués cobrat dinou anys per llegir papers així.

La Idoia va treure de la butxaca del davantal el manyoc sencer, va buscar la clau plana i va obrir l'armari del guarda. A Iratxeta l'únic quarto que es tanca amb clau és el del generador; l'únic moble, aquell armari. A dins hi ha quatre prestatges de xapa. Als dos de dalt, els llibres de signatures cosits per llom i per anys. Al tercer, capses de cartró amb els rebuts de les pernoctacions. Al de baix, dues carpetes de gomes i els talonaris de parts de servei, un per any, de fulls autocopiatius, de tres colors: blanc per al club, rosa per a l'arxiu del refugi, groc per a qui signa.

—Els talonaris són meus fins al 2022 —va dir el Sabino—. El rosa es queda aquí sempre, no baixa mai. És la norma del club des d'abans que jo hi entrés.

Ramiro Bouzas, quaranta-quatre anys, muntanyenc i fuster de ribera, portava dos dies demanant baixar per on fos i parlant poc de la resta. Va parlar des de la porta.

—I això de què ens serveix avui? Avui ens serveix el corredor.

—Avui ens serveix saber si el club sabia el del tub abans que nosaltres —va dir la Lena Bouzas, quaranta-un anys, muntanyenca i anestesista, germana del Ramiro, que era la que dormia dins dels cent quaranta i la que portava dos dies amb la veu més baixa del que és habitual en ella—. Perquè si ho sabia, el dia onze no puja només un helicòpter. Puja un helicòpter i, al darrere, un advocat.

—I perquè avui no podem fer res més —va dir la Mercedes—. La Idoia va dir ahir a la nit que avui no es baixa, no s'encén i no es menja calent fins a la nit. Llegir no gasta gasoil.

Va posar els talonaris damunt la taula, va obrir el de l'any en curs i va començar pel darrer full fet servir, cap enrere. Els rosa van numerats d'impremta a la cantonada de baix, així que un full arrencat deixa un salt que es veu; no en faltava cap. Va llegir en veu alta l'assumpte de cadascun, a poc a poc, perquè els nou anessin baixant amb ella pels anys com es baixa una escala a les fosques: una gotera del porxo, la substitució de dos matalassos, un avís de cable pelat al quarto del generador, el repartiment de llenya de la tardor.

Al full 12 del 2022, datat el 4 de maig, el Sabino havia escrit: «Trasllat del material de la meva propietat. Lliuro la clau de la porta gran i el llibre de signatures al club». I a sota, a la casella d'observacions, tres paraules: «Sense obra executada».

Txomin Elordi, seixanta-dos anys, pastor, que puja a Iratxeta el correu del club des del 1994 i baixa el que s'hagi de baixar, estava dret vora els fogons amb les mans a les butxaques. Va parlar sense treure-les.

—A primers de maig d'aquell any et vaig pujar un sobre. Gros, dels de llengüeta, amb el segell del club estampat a la solapa. Te'l vaig donar al taulell i no el vas obrir davant meu. Tres dies després vas baixar amb mi amb una bossa d'esport i un motxilló, i no vas dir res en quatre hores de camí.

—Aquell era el sobre —va dir el Sabino.

Casimiro Lete, setanta-un anys, soci del club des d'abans que existís el refugi nou, ha pujat trenta hiverns a Iratxeta i aquell matí duia el gorro posat dins de casa, com tots els matins. Es va aixecar del banc, va anar fins a la taula llarga i va estar una estona mirant els talonaris sense tocar-los.

—Jo era a la junta el 2022 —va dir—. Fins al desembre.

Ningú no va dir res. La Lena es va asseure.

—No es va votar cap cessament. Es va votar una reorganització dels guardes dels tres refugis i es va aprovar per assentiment, en deu minuts, al final d'una junta de tres hores. La va portar el vocal de material. I cap comunicat no es va llegir en veu alta, perquè els comunicats no es llegeixen a les juntes: es resumeixen. Jo no havia vist un paper d'aquests a la vida fins avui.

Aitor Sein, disset anys, en pràctiques de guarda, fill de guia, es va acostar a la taula i va preguntar l'única cosa que cap dels adults no havia preguntat encara.

—Si això es fa per triplicat, on és el full blanc?

—Al club —va dir el Sabino—. Registrat, amb el seu número d'entrada. Per escrit contesten sempre: són mil dos-cents socis, no una colla.

La Idoia Bergara va escoltar allò, va agafar el bolígraf del taulell i va escriure al llibre de signatures, a l'entrada del dia, davant de tothom: «08:20. S'obre l'arxiu del refugi a petició de M. Arriaga, davant de les nou persones». Després va dir a l'Aitor que apuntés també l'hora a la seva llibreta, la mateixa on ahir va anotar l'arrencada i l'aturada del motor mentre la Fani mesurava.

—Per a què dues vegades? —va preguntar l'Aitor.

—Perquè d'aquí endavant tot el que fem ho llegirà algú amb aquests papers damunt la taula —va dir la Idoia—. I vull que es llegeixi en l'ordre en què ha passat.

Fani Quiroga, vint-i-vuit anys, geòloga, que va pujar a canviar els sensors del vessant i va baixar de la llitera de la Lena el número que ningú no discuteix des d'ahir, seguia el compte pel seu costat, en veu baixa, mirant les dates i no les persones.

—De la tardor del 2021 al dimarts de l'allau hi ha quatre temporades completes de gent dormint al dormitori petit amb el vent del nord.

—Cinc —va dir el Sabino—. Compto el del 2021.

La Mercedes ja havia arribat al talonari del 2021 i no va dir res durant un minut sencer. Va passar el full 49, del 14 de novembre: tancament de la temporada alta, inventari de mantes, res més. Va passar el 46, del 3 d'octubre: avaria del grup de pressió de l'aigua, resolta en dos dies amb una junta i una abraçadora.

Entre tots dos hi havia dos fulls rosa grapats junts, més gruixuts que la resta perquè portaven alguna cosa al darrere.

Data: 7 de novembre de 2021. Signatura: S. Amantegui, guarda. A la casella de l'assumpte, escrit a mà amb lletra d'estar recolzat al taulell: «Solapa del tub de fums del generador, tram sota teula, vessant de llevant. Obert. Urgent».

Al segon full, la descripció, que la Mercedes va llegir sencera i a poc a poc perquè li importava que se sentís el que era concret: un metre seixanta des del ràfec, el segon colze, la solapa oberta un dit, la teula del canal trencada per la cantonada, el fum sortint pel forat i tornant a entrar per la teulada del dormitori petit quan el vent ve del nord. Demanava dos dies de feina i material. Pressupostava el material en cent seixanta euros: tub de doble paret, dues abraçadores i un cartutx de massilla refractària.

Grapada al darrere, una fotografia en paper de 10 per 15, revelada en una botiga, amb el segell de la botiga i la data del revelat: 11 de novembre de 2021. La fotografia és de la solapa, presa des del ràfec. Al costat de la solapa, per donar l'escala, el dit índex d'un home.

—Quaranta-set barra dos mil vint-i-un —va dir la Mercedes, i va posar el dit al número d'impremta de la cantonada perquè es veiés bé—. Aquest és l'expedient complet, i té dos papers. Aquest, en què el guarda Sabino Amantegui demana cent seixanta euros i dos dies per tancar el tub, amb data del 7 de novembre de 2021. I el cessament que li va arribar gairebé sis mesos després amb el número d'aquest paper a la cantonada de dalt. El seu acomiadament està registrat com la contestació a això. Al mig no hi ha res.