En Sabino triga quatre hores a dir el seu nom

Abans: una allau va tancar vuit persones al refugi d'Iratxeta. Al dipòsit hi falten tres dies de gasoil i hi sobren seixanta litres d'aigua.

El cinquè dia va despuntar amb vuit dies de gasoil, i això només perquè la Idoia Bergara, guarda d'Iratxeta i infermera d'urgències fins al 2019, va baixar a les set a refer la vareta.

La vareta és una platina d'acer d'un metre vint amb dotze marques separades vint litres, una per cada dia de la ració vella. La Idoia va ratllar les dotze amb dues passades de llima en creu i hi va deixar vuit marques, una cada setze litres: 112, 96, 80, 64, 48, 32, 16 i el fons. Set les va obrir ella aquell matí; la del 80 ja hi era, perquè és l'únic número que les dues escales comparteixen, i la va deixar on era.

—Ració nova —va dir—. Setze litres al dia. Tres hores i dotze minuts de motor. Una hora i mitja a les set, una hora i mitja a les vuit del vespre i dotze minuts solts per bombar aigua al dipòsit de dalt.

La Mercedes Arriaga, jutgessa de pau jubilada, ho va apuntar a la contraportada del llibre de firmes, que és on porta la comptabilitat del combustible des del tercer dia, i ho va dir en veu alta perquè ningú no li ho hagués de tornar a preguntar.

—Amb la ració vella teníem sis dies. Amb aquesta, vuit. Cent vint-i-vuit entre setze.

—Cent vint-i-vuit amb trenta-tres —va dir en Casimiro Lete, setanta-un anys, soci del club des d'abans que el refugi tingués llum, que apunta cada arrencada i cada aturada del motor al revers d'un sobre.

—Els trenta-tres centilitres els deixo fora, Casimiro, i que ningú no els vingui a buscar el dia onze —va dir la Mercedes.

Ahir la Idoia havia cantat el compte arrodonit, cinquanta-un i mig. Avui la Mercedes el va deixar escrit exacte: deu hores i vint minuts a cinc litres l'hora són cinquanta-un litres amb seixanta-set. Dos-cents quaranta menys això, cent vuitanta-vuit amb trenta-tres. Menys els seixanta d'aigua, cent vint-i-vuit amb trenta-tres.

Les deu hores i vint minuts tampoc no surten d'un sol lloc, i per això la Idoia les dona per bones. El tambor del comptador cargolat al bloc del motor només ensenya hores senceres i no es pot posar a zero: el dia de l'allau, amb el motor ja apagat i el dipòsit acabat de mesurar, la Idoia en va apuntar la lectura —quatre mil sis-centes dotze— a la primera pàgina de la llibreta de tapes vermelles. Aquell matí marcava quatre mil sis-centes vint-i-dues. Deu hores. Els vint minuts els posa el sobre d'en Casimiro, que apunta les arrencades al minut.

I el quart dia no es va encendre res. La Idoia havia promès el tercer tornar les dues hores que havia encès de més; en va tornar quatre, el dia sencer, i el refugi el va passar a les fosques i a sis graus sota teulada, amb tothom menjant amb l'anorac posat. Ningú no va protestar, perquè a les onze del matí l'Aitor Sein, disset anys, en pràctiques de guarda aquella temporada, havia cantat tres garrafes d'aigua tretes per l'aixeta de purga, la que buida el fons del dipòsit.

Vuit dies arriben al dia dotze. La finestra de l'helicòpter, segons el comunicat del primer dia, és l'onze o el dotze. El marge és d'un dia o de cap.

L'altra cosa continuava sense quadrar.

En Ramiro Bouzas, quaranta-quatre anys, muntanyenc i mestre d'aixa —es guanya la vida arreglant barques de fusta en una ria—, s'havia passat la tarda del quart dia amb l'Aitor buscant seixanta litres de gasoil dins d'una casa segellada per la neu. Tres garrafes de vint no s'evaporen. Van mirar el llenyer, les lliteres, el rebost, el buit de l'escala i la cambra de la caldera vella, desmuntada des del 2011.

—Aquesta casa té dos forats que s'obren des de fora sense passar pel menjador —va dir en Ramiro a l'esmorzar—. La portella de ponent del llenyer, per on s'hi fica la llenya, i la porta del magatzem de material. Per la portella hi va entrar ell dimarts. El magatzem no l'hem obert ningú.

En Txomin Elordi, seixanta-dos anys, pastor, que puja el correu del club a Iratxeta des del 1994, va dir que pel costat de ponent encara s'hi podia caminar amb grampons, que l'allau va baixar per la cara nord i aquell vessant va quedar net.

La Fani Quiroga, geòloga, vint-i-vuit anys, va voler anar amb ells a obrir-lo. La Idoia va dir que no.

—Així que acabi amb ell, hi baixem tots tres. Ara el matí és per a una altra cosa.

L'altra cosa era a la llitera de baix del dormitori petit, tapada amb dos sacs i una manta tèrmica, amb els ulls oberts des de les set.

En Sabino Amantegui, seixanta-sis anys, guarda d'aquest refugi des del 1991 fins que el van destituir el 2022, feia quaranta-vuit hores que era en aquella llitera i no havia dit ni una paraula: ni el seu nom, ni com havia pujat, ni què feia dins d'un llenyer a 2.100 metres amb una allau a sobre. Hi va estar dos dies sencers abans que l'Aitor entrés pel forat de la porta de taulons i el trobés.

La Lena Bouzas, quaranta-un anys, muntanyenca i anestesista, germana d'en Ramiro, va posar el tema sobre la taula abans que la Mercedes.

—El tercer dia us vaig dir que trigaria un parell d'hores a poder contestar. Això era veritat el tercer dia. —Es va asseure amb el bol entre les mans—. Una hipotèrmia greu et deixa la parla pastosa mentre el cos es reescalfa, i amb el sucre per terra no se sosté una frase. Ahir a les quatre de la tarda va menjar, va beure, es va asseure sol i em va estrènyer la mà amb força normal. Des d'ahir a les quatre, mèdicament, pot parlar.

—Llavors no parla perquè no vol —va dir la Mercedes.

—Això ja no és cosa meva. Jo us dic el que fa el cos.

La Mercedes li volia prendre declaració: hora, dues preguntes escrites abans de començar, resposta anotada davant d'un testimoni. La Idoia va dir que no.

—Mercedes, aquest home va estar dos dies en un llenyer a cinc sota zero. Si hi entres amb el llibre obert, calla fins que pugi l'helicòpter.

—I què proposes?

—Que li doni l'esmorzar.

El que va fer la Idoia aquell matí ocupa una línia a la llibreta: «08:10, amb S.». Es va asseure a terra, d'esquena a la llitera, amb la llibreta tancada sobre els genolls i dues tasses de brou. No va preguntar res. Va explicar coses. Va explicar allò de l'aigua al fons del dipòsit i com es veu a contrallum que són dos líquids i no un. Va explicar les tres garrafes. Va explicar que quedaven cent vint-i-vuit litres i que havia refet la vareta a setze litres per estirar-los a vuit dies.

A dos quarts de deu es va endur les tasses, va tornar amb el brou calent i es va tornar a asseure. A les onze, l'Aitor la va sentir de passada parlant de la neu del corredor de Larrondo. A tres quarts de dotze la Lena va entrar a mirar-li el pols i va sortir sense dir res. A les dotze, en Txomin la va sentir explicant com es llima una platina perquè les osques surtin iguals.

En Sabino no va obrir la boca en quatre hores, però va fer dues coses. A les deu es va beure el segon bol sencer, sol, sense que ningú l'hi acostés. I a dos quarts de dotze, quan la Idoia va descriure la ratlla neta que separava l'aigua del gasoil dins del flascó de la Fani, va girar el cap cap a ella i va tornar a mirar el sostre.

A un quart d'una, quatre hores i cinc minuts després d'asseure's, en Sabino Amantegui va parlar per primera vegada des del llenyer.

—Sabino Amantegui —va dir—. Guarda d'aquest refugi del noranta-u al vint-i-dos.

La Idoia no es va girar.

—Ja ho sabíem. Ho diu al llibre, el registre obligatori del club, a la setena línia, amb la data de dimarts.

—Ho vaig escriure jo. —Es va abaixar la manta fins al pit—. Quantes hores al dia heu tingut el motor encès des de dimarts?

—Deu hores i vint minuts en quatre dies. Des d'avui, tres i dotze.

En Sabino va fer el compte mirant al sostre. Va moure els llavis, se'ls va eixugar amb el dors de la mà i es va incorporar sobre el colze abans de parlar.

—Els seixanta litres els vaig treure jo. Dimarts. Vaig firmar el llibre a les set menys vint, vaig sortir per la porta gran, vaig fer la volta per ponent i vaig entrar a la cambra del generador per la porta del replà. D'allà vaig baixar al llenyer abans de les vuit, amb vosaltres encara a la cuina. Aquella cambra té dues portes: la del menjador i la del replà de l'escala del llenyer, que és per on vaig entrar i per on vaig sortir, i per allà no es travessa el menjador. Tinc clau des del 2013 i ningú no me la va demanar quan em van fer fora.

La Mercedes Arriaga havia aparegut al marc de la porta i va obrir el llibre.

—L'aigua no la vaig pujar amb galledes —va continuar ell—, que és el que deveu estar pensant. La bomba del dipòsit de dalt és en aquesta mateixa cambra i té una aixeta de buidatge al colze. Vaig obrir aquella, vaig omplir per allà i no vaig sortir a cap escala. I les garrafes les vaig treure d'una en una per la portella de ponent, amb el frontal posat perquè encara no havia clarejat, i les vaig ficar al magatzem de material, darrere de les pales i el trineu llitera. Hi són les tres senceres. Aleshores encara es podia caminar per fora.

La Idoia li va tirar el manat de claus a en Ramiro sense girar-se. En Ramiro va sortir i va tornar abans que en Sabino acabés: la bomba tenia el colze on ell deia, i per allà l'aigua del dipòsit de dalt baixa sola.

La Mercedes va escriure cada paraula i va aixecar el llapis.

—Per què?

En Sabino es va tornar a estirar, es va pujar la manta fins a la barbeta i no va dir res més en tot el dia.