La regla d'or de Darwin

A la seva autobiografia, Darwin explica que durant anys va seguir el que anomenava una regla d'or: cada cop que llegia o observava alguna cosa que contradeia les seves conclusions, l'apuntava immediatament, sense excepció. Havia notat que aquelles dades incòmodes se li escapaven de la memòria molt més de pressa que les favorables. No és un defecte de Darwin: és l'arxiver que tots portem a dins. La memòria guarda amb cura allò que ens dóna la raó i extravia allò que ens la treu, i ho fa sense avisar: un no sent que oblida, simplement un dia ja no hi és. La regla converteix aquest biaix en un gest físic: quan alguna cosa t'incomodi —una dada que no encaixa en el teu pla, una bona objecció en una discussió, un senyal que el projecte fluixeja—, escriu-la abans que el teu cervell l'arxivi per tu. No cal respondre-la avui: cal que existeixi demà. Les idees que sobreviuen a aquesta llibreta en surten més fortes. Les que no, millor que caiguin al teu quadern i no a la realitat.