Una epidèmia de riure va tancar catorze escoles

Kashasha, poble del districte de Bukoba, 30 de gener de 1962: tres alumnes d'un internat de missió van començar a riure sense poder parar. Els recomptes posteriors de l'episodi parlen d'una quinzena d'escoles tancades i prop de mil afectats a Tanganyika, el territori que avui forma la Tanzània continental. L'article clínic publicat el 1963 va descriure el que els seus autors van observar: a Kashasha van patir atacs 95 de les 159 estudiants. Gairebé sis de cada deu internes.

Allò incloïa plors, agitació, por, curses sobtades i esgotament. Cada atac podia durar des d'unes hores fins a uns quants dies. Després cessava, però algunes alumnes el tornaven a patir. Aquella successió de recaigudes individuals va ser una cosa diferent del brot sencer, que va continuar durant mesos i va arribar a comunitats allunyades de l'internat.

L'escola va tancar el 18 de març. Enviar les alumnes als seus pobles va facilitar que el problema es desplacés. El tancament va protegir les aules i no les alumnes. A Nshamba, on vivien diverses d'elles, van emmalaltir unes 217 persones. A Ramashenye, una escola femenina a prop de Bukoba, en van resultar afectades 48 de les seves 154 alumnes. Gairebé una de cada tres.

Kashasha va reobrir al maig i va haver de tancar un altre cop quan van tornar els atacs. Altres centres van suspendre les classes mentre apareixien episodis entre el seu alumnat. No es va identificar cap tractament capaç d'aturar-los. Els tancaments tampoc no van funcionar com una cura: interrompien l'activitat d'un centre, però tornaven a reunir les estudiants amb els familiars i els veïns de les seves localitats.

Els metges A. M. Rankin i P. J. Philip van buscar febre, intoxicacions, infeccions i lesions que expliquessin el quadre. No van trobar cap causa i van deixar el desencadenant sense explicar. Tampoc no van registrar defuncions associades a l'episodi.

Tanganyika s'havia independitzat el desembre de 1961, poques setmanes abans del primer cas. Era el context polític de l'època, no una causa establerta pels metges. Rankin i Philip tampoc no van atribuir el començament a la disciplina de l'internat. La seva publicació no va resoldre per què aquelles tres alumnes van ser les primeres.

L'episodi va ser classificat després com a malaltia psicògena de masses. A la pràctica, una estudiant podia veure una companya riure, plorar o córrer i començar a presentar una resposta semblant, tot i que les exploracions no mostressin cap agent infecciós compartit. Els recomptes situen el final de les diferents onades entre sis i divuit mesos després de l'inici.

El personal docent de Kashasha va continuar treballant durant les dues obertures de l'internat; l'informe no va registrar atacs entre els seus membres. Els episodis es van quedar entre les alumnes i, després, entre la gent dels seus pobles.