Margen
Abans: en Simón Goñi, forner, va veure dues vegades la Rosalía Sagasti, infermera jubilada, tirar sobres amb receptes a la bústia de la farmàcia.
El divendres, amb quatre dies per endavant fins a la inspecció del 26, l'Águeda Mendioroz, farmacèutica titular de l'única farmàcia de Valdecierzo, va trucar a la gerència de l'àrea a les nou i quart i va preguntar per facturació.
—Marcial Beloki, facturació de receptes de la gerència, que ja saps qui sóc —va dir la veu—. Ahir vaig quedar a mirar-ho i ho he mirat.
—Doncs digue-m'ho, que estic sola al taulell.
En Beloki va fer un soroll d'aprovació, o d'aire, i l'Águeda va sentir tecles a l'altra banda.
—Tu volies saber qui ens va avisar —va dir ell.
—Vull saber qui us va avisar.
—Ningú.
L'Águeda es va recolzar a la cantonada del taulell, al costat de la bàscula de nadons que ja no fa servir ningú.
—Com que ningú?
—Que ningú, Águeda. No hi ha denúncia. No hi ha escrit. No hi ha trucada. El que hi ha és un encreuament.
Li va explicar l'encreuament dues vegades, la segona més a poc a poc, perquè a la primera se li va notar que ella ho estava escoltant des d'un altre lloc. Cada recepta dispensada en una farmàcia entra al sistema de facturació amb el número de col·legiat del metge que la signa. Fins aquest any, aquest fitxer només s'encreuava amb el de col·legiats d'alta. L'encreuament amb les baixes —jubilacions, trasllats, defuncions— es va posar en marxa al gener, un cop cada trimestre. El primer va sortir a l'abril.
—En van saltar trenta-una —va dir en Beloki—. Totes amb el mateix número. El 31.0448.
—Braulio Sagasti.
—Braulio Sagasti, sí. Baixa per defunció el març del 2024. El programa no sap qui és en Braulio Sagasti, eh? El programa sap que el 31.0448 està de baixa i que el 31.0448 ha signat trenta-una receptes després de la baixa. Això és tot el que sap.
—I per què la inspecció és ara, si això va saltar a l'abril?
—Perquè l'avís va sortir el catorze d'abril i el catorze d'abril hi havia quaranta-dos avisos per davant a la cua. Som tres persones. El dia vint-i-sis és el dia que li ha tocat a la teva farmàcia, ni més ni menys. T'ho dic perquè dormis: no estàs denunciada. Estàs en una llista.
L'Águeda feia deu dies que mirava la gent del poble d'una altra manera. Havia mirat la de la carnisseria, que li devia quatre caixes de gases. Havia mirat la Itziar Lizarraga, la farmacèutica del creuament, que va ser qui va tornar dues receptes i qui, al seu cap, tenia tots els motius. Havia mirat fins i tot el seu propi pare, que va ser qui va pintar la porta verda el 1996 i que encara baixa a preguntar quant s'ha venut.
—Marcial.
—Digues.
—Aquests encreuaments els fan totes les comunitats?
—Totes. I l'any que ve serà mensual. —Va tornar a teclejar—. Mira, et diré una cosa que no consta enlloc. En els sis anys que porto aquí, això que t'ha sortit a tu ho he vist quatre vegades. Cap era un frau. Tres eren errors de dit en introduir el número. I una era un poble.
—Una era un poble?
—Una era un poble —va dir en Beloki.
Va penjar ell, o es va tallar, que a la gerència mai no se sap.
A dos quarts de dues l'Águeda va abaixar la persiana fins a la meitat, va creuar la carretera i va pujar els tres graons de la casa que hi ha enganxada a la del metge. La porta era oberta, com totes les portes del barri baix entre la una i les tres.
La Rosalía Sagasti, setanta-un anys, infermera del consultori de Valdecierzo durant trenta-quatre i jubilada des de fa tres, pelava una pera damunt d'un plat.
—Passa, Águeda. Has dinat?
—No vinc a dinar.
—Ja ho sé. —Va deixar el ganivet al plat, no a l'hule—. T'ho ha dit en Simón?
L'Águeda es va quedar dreta.
—M'ho ha dit en Simón Goñi, sí. El forner.
—Ja sé qui és en Simón. —La Rosalía es va eixugar les mans al davantal—. Fa nou anys que em deixa el pa a la porta perquè no l'obri amb bata. Li he donat dues vegades l'oportunitat de preguntar-m'ho i no ho ha preguntat mai. Seu.
L'Águeda es va asseure. La cuina feia olor de pera i de lleixiu, i a l'aparador continuava la caixa de llautó on el doctor guardava els sobres del sou.
—Rosalía, el vint-i-sis ve una inspectora. Es diu Petra Aldunate. Mirarà trenta-una receptes. Hi seran totes.
—Hi seran totes —va repetir la Rosalía—. Jo no n'he amagat cap.
—Quant fa que dura?
—Des del quinze de juliol del 2024. Quatre mesos després de morir el meu germà. —Ho va dir com es diuen les dates quan s'han pensat molt—. La Balbina Ochandiano es va quedar sense digoxina el dijous abans. Vuitanta-quatre anys, sola, al barri alt, amb el cor que té. El metge d'àrea passa dimarts i divendres a vint-i-dos quilòmetres i no té la seva història. Li vaig dir que hi anés i hi va anar, i va tornar amb un paper per demanar hora per a un altre dia. Jo portava la tensió i les dosis de la Balbina en una llibreta des del 1991.
—La llibreta grisa.
—La llibreta grisa. —La Rosalía va mirar la pera a mig pelar—. Jo no he receptat res de nou. Ni un antibiòtic, ni un dolor, ni una pastilla per dormir. He renovat el que ja els havíem posat en Braulio i jo. Onze persones. Totes de més de setanta-cinc. Totes vivint soles.
—És un delicte.
—Ja ho sé. Sóc infermera, no ximple. —Es va aixecar—. I qui ho fa sabent que ho és, ho fa igualment, però no s'enganya.
Va anar a l'aparador, va obrir el calaix de baix, el que va dur, i va tornar amb una carpeta de gomes de les de tota la vida. A dins hi havia el talonari oficial: verd, amb el membret del servei de salut i el segell de cautxú del consultori ficat a la mateixa goma.
—Això va sortir del botiquí abans que vinguessin —va dir—. L'acta la va signar el secretari el dotze d'abril i hi va posar els dos serials; el dia divuit la furgoneta es va endur les caixes i va donar part de sense material. Jo tenia la clau del botiquí, Águeda. Ningú no me la va demanar mai.
Va posar el talonari damunt de l'hule i el va obrir per on hi havia la goma.
—Aquí n'hi caben vint —va dir—. Es gasten per dalt.
Va anar passant els fulls amb el polze, sense pressa, comptant en veu baixa. Al final va aixecar el cap.
—En queden nou en blanc —va dir la Rosalía—. Les he comptades totes les nits des de dijous.