Un ADN de quaranta escenes sortia de la capsa de material

El perfil d'ADN que la policia alemanya va perseguir durant setze anys sortia de la capsa de bastonets de cotó de les seves pròpies comissaries. Ho van saber el març del 2009. Fins aquell mes, el cas tenia un nom de novel·la i una víctima amb nom i cognom.

La Michèle Kiesewetter tenia 22 anys i duia l'uniforme de la policia de Baden-Württemberg, un estat alemany. El 25 d'abril del 2007, poc abans de les dues del migdia, va aparcar el cotxe patrulla a la Theresienwiese de Heilbronn, l'esplanada on es munta la fira, per menjar alguna cosa amb el seu company. Algú se'ls va acostar per darrere i els va disparar tots dos al cap. Ella va morir allà mateix. Ell va sobreviure amb una lesió cerebral i no recordava res. Dins del cotxe, els tècnics van trobar un perfil d'ADN de dona, i aquell perfil ja era a l'ordinador.

Havia aparegut per primera vegada el 1993, a Idar-Oberstein, un poble de l'oest d'Alemanya, a la tassa de te d'una dona escanyada a casa seva. Després va anar sortint en llocs que no tenien res a veure els uns amb els altres: cases rebentades a Baviera, cotxes robats a Àustria, una caravana, una xeringa llençada en un bosc, la capsa de monedes d'una escola. Quaranta escenes repartides per Alemanya, Àustria i França al llarg de setze anys. La premsa alemanya la va batejar «die Frau ohne Gesicht», la dona sense rostre: una delinqüent que ho feia tot, es movia sense descans i no deixava ni un testimoni, ni un motiu, ni una cara.

Els perfils criminològics la van dibuixar com una dona jove, amb una capacitat d'improvisació que no encaixava amb res conegut i, deien, probablement de l'Europa de l'Est. Es va muntar una comissió especial, es van escorcollar arxius de mitja Europa i Heilbronn sencera va perdre anys de feina policial darrere d'ella.

El cas va caure el març del 2009, i va caure per una via lateral. A França intentaven identificar el cos cremat d'un sol·licitant d'asil desaparegut. Per fer-ho es va buscar ADN en l'empremta que aquell home havia deixat anys abans en la seva pròpia sol·licitud d'asil. El laboratori va tornar un resultat impossible: el perfil de la dona sense rostre. Impossible, perquè aquell cos era d'un home.

L'única cosa que compartien la tassa de te del 1993, el cotxe patrulla del 2007 i aquell cos de França era el bastonet de cotó amb què s'havien fregat.

Els bastonets de cotó amb què la policia de la zona prenia les mostres es fabricaven en sèrie per a ús mèdic. Estaven esterilitzats, és a dir, sense bacteris vius, i en cap moment s'havien venut com a lliures d'ADN humà: a ningú no se li havia acudit que això fes falta. A la cadena d'envasament hi treballava una dona que, en manipular-los, deixava al cotó cèl·lules seves. Cada vegada que un agent fregava un pom, una tassa o un volant amb un d'aquells bastonets, recollia l'empremta genètica de l'escena i, de passada, la d'una dona que no havia sortit mai de la seva nau d'envasament.

L'escàndol va acabar en una norma internacional: el 2016, la ISO va publicar la 18385, que obliga a fabricar i certificar el material de recollida forense com a lliure d'ADN humà. Set anys per canviar una capsa de cotons. L'assassinat de la Kiesewetter es va resoldre per un altre camí el 2011, quan van aparèixer les armes dels dos agents en mans del grup neonazi NSU.

D'aquelles quaranta escenes, no se'n va tancar cap amb una detenció per aquell perfil. L'única persona identificada en setze anys de cerca va ser una operària d'una línia d'envasament.