En Gorka va corregir onze capítols meus sense dir-m'ho

12 de gener. L'Eduvigis Sanz, la meva editora des de fa nou anys, em truca a les nou del matí per dir-me que la novel·la de la Nell Harrower són sis-centes pàgines i entra a impremta d'aquí a sis setmanes. Una sola persona no hi arriba. Serem dos: els capítols senars meus, els parells d'en Gorka Ruiz de Azúa, traductor, dos llibres publicats, no ens coneixem. Envio un glossari de catorze paraules, les que surten més de vint vegades al llibre. Les he comptades.

13 de gener. En Gorka envia el seu: cent nou entrades. Estan ben fetes. Un glossari de cent nou entrades es consulta dues vegades i s'abandona; un de catorze es memoritza en una tarda i ja no l'obres. No li ho dic així.

16 de gener. El gos. Al meu capítol u es diu Botes; al seu capítol dos, Boots. Ell argumenta que els noms propis no es tradueixen, que és el primer que ensenyen. Li envio la pàgina catorze, on la mare explica per què li va posar aquest nom: per les potes blanques, que semblen botes de sortir. Si ho deixes en anglès, el lector català llegeix una explicació que no explica res. Contesta al cap d'onze minuts: «Tens raó a l'u. Al dos ho deixo, que allà no ho explica ningú.»

17 de gener. Capítol set, el pitjor del llibre per traduir: l'àvia parla durant nou pàgines i ho fa tot en diminutiu. En anglès no són diminutius, són adjectius petits posats al davant, i si els tradueixo un a un la dona sona a cursi i no a vella. Ho resolc carregant els diminutius on l'àvia parla de coses que ja no existeixen i traient-los de la resta. És la decisió de què estic més contenta fins ara.

19 de gener. Em arriba el meu capítol cinc maquetat i hi ha dos paràgrafs que jo havia unit i estan una altra vegada separats. Ho dono per correcció d'estil i continuo. Vaig pel tretze.

21 de gener. Capítol vint-i-u. La Harrower posa una frase de set paraules sola en un paràgraf, tres vegades al llibre, sempre quan algú decideix alguna cosa sense dir-la. La deixo sola també. Anoto al glossari que aquelles tres frases no es toquen i envio l'avís.

23 de gener. L'Eduvigis per telèfon: «Arregleu-ho entre vosaltres, que jo tinc la impremta a sobre.» Li pregunto què s'ha d'arreglar. Diu que ja m'ho explicarà en Gorka.

24 de gener. M'ho explica en Gorka, per escrit, i cal reconèixer-li que no s'amaga: en signar li van donar també l'harmonització final, passar per damunt dels trenta-vuit capítols en acabar per unificar criteri. No va esperar al final. En porta onze dels meus, de l'u al vint-i-u. Hi ha posat Boots a tots. Ha tret els diminutius de l'àvia. Ha canviat «el quarto de la planxa» per «el safareig».

25 de gener. En aquella casa no hi ha safareig. Hi ha un quarto amb una post de planxar i una finestra que dona al pati, i està dibuixat al plànol que la Harrower va posar a la guarda, el full doble del principi. Li ho escric amb el número de pàgina. Hi afegeixo que la frase de la mare, amb Boots, es queda en «Li vaig posar Boots per les potes blanques», que és una frase que no significa res. Onze vegades. I li pregunto què ha fet amb els nou folis de l'àvia, que és l'únic que m'importa de debò.

26 de gener. No contesta en tot el dia. A la nit miro el meu capítol set a l'arxiu comú: els diminutius hi tornen a ser a les nou pàgines, tots, també on l'àvia parla del present. La dona sona a cursi. Me'n vaig a dormir.

27 de gener, 6:41 del matí. Un missatge de quatre línies: ha estat tota la nit desfent el que havia fet, capítol per capítol, i en arribar al seu capítol catorze s'ha aturat a la pàgina dos-cents onze. La filla s'emporta el gos a Leeds i aquella nit, al pis de Marsden Street, el crida Boots per primera vegada. I el gos contesta igual que sempre, després de nou anys responent a un altre nom.

Ho escriu ell, no jo: l'autora canvia el nom del gos a mitja novel·la. Durant dues-centes deu pàgines la mare el crida per un nom que significa alguna cosa, i a partir d'aquí la filla el crida per un so que no significa res, perquè la filla no hi era el dia de les potes blanques i no sap d'on ve. Per això hi ha un plànol a la guarda. Per això l'àvia parla amb diminutius. Per això el capítol trenta-vuit es titula «El que es diu en veu alta». El llibre sencer va de qui posa els noms i qui els hereta sense el manual.

El mateix dia, a la tarda. Ho he llegit dues vegades per assegurar-me i és veritat. I jo havia llegit la novel·la sencera abans de començar, al desembre, amb el plànol i tot. No ho vaig veure. Porto trenta-un llibres traduïts i llegeixo buscant la veu: com respira una frase, on se li nota l'accent al narrador. Els noms els dono per fets. Un traductor de dos llibres, que encara llegeix comptant les paraules una a una, es va aturar a la que jo havia passat per sobre trenta vegades.

28 de gener. Li proposo l'única cosa que surt: el gos es diu Botes fins a la pàgina dos-cents onze i Boots a partir d'aquí. Les dues coses que defensàvem, cadascuna al seu lloc. Ell contesta que semblarà un error. Li dic que l'hi expliquem a l'Eduvigis tots dos, amb la pàgina al davant.

29 de gener. L'Eduvigis diu que sí, que ho vol per escrit a l'informe de traducció i que no l'hi diguem al corrector fins al final. També diu, i això ho apunto perquè no l'hi he sentit mai en nou anys: «O sigui que l'heu llegit.»

4 de febrer. Anem pel vint-i-quatre i hi arribem. Avui m'ha enviat un dubte d'una línia, el primer que m'envia sense resoldre'l ell abans. A sota hi havia enganxat, sense cap comentari, la frase de la pàgina dos-cents onze: «El gos, que portava nou anys responent a un altre nom, va aixecar el cap igual.»