Van pagar mil dòlars a qui denunciés un malalt de verola

La verola va matar uns tres-cents milions de persones només al segle XX, més que les dues guerres mundials juntes, i és l'única malaltia humana que hem aconseguit esborrar de la Terra. Es va declarar extingida el 8 de maig de 1980, a la 33a Assemblea Mundial de la Salut, que és la reunió anual dels ministeris de Sanitat del món.

Els últims anys de la campanya, l'Organització Mundial de la Salut va deixar de gastar-se els diners a vacunar tothom i va començar a gastar-los a trobar malalts: pagava mestres, barbers i venedors de mercat perquè avisessin, i va arribar a oferir mil dòlars —uns cinc mil d'ara— a qui denunciés un cas confirmat. El que ve a continuació va del final al principi, fins al dia que a algú se li va acudir.

Desembre de 1979. Abans d'aquella declaració hi ha una comissió internacional de científics independents que porta dos anys recorrent els països que havien estat endèmics —hospitals, mercats, llogarets, llistes d'escolars— per poder signar que no queda ni un cas. Una malaltia no es declara extingida quan deixa d'aparèixer: es declara quan gent de fora ha buscat durant dos anys i no ha trobat res.

Birmingham, setembre de 1978. Janet Parker, fotògrafa mèdica de la facultat de Medicina de la Universitat de Birmingham, treballa en un quarto fosc situat just damunt d'un laboratori que encara guarda mostres vives del virus. Cau malalta a mitjan agost i mor l'11 de setembre. És l'última persona del món que mor de verola, i per llavors la malaltia ja no circulava per cap carrer: se la va endur un accident de laboratori. D'aquell cas va sortir la decisió d'ajuntar les mostres que quedaven en dos congeladors vigilats: des de 1984 el dels CDC, l'agència de salut pública nord-americana, a Atlanta, i des de 1994 el del centre Véctor, a Koltsovo, Sibèria. Allà continuen, inventariades per acord internacional.

Merca, Somàlia, 26 d'octubre de 1977. Ali Maow Maalin, vint-i-tres anys, cuiner de l'hospital del port, apareix amb febre i una erupció. Primer el diagnostiquen de malària; després, de varicel·la. És un rastrejador de la campanya de vacunació qui, en veure'l, reconeix el que té al davant: verola menor, la variant menys letal de les dues. Maalin és l'últim cas de verola contret de manera natural en la història de l'espècie.

I havia treballat com a vacunador ocasional en aquella mateixa campanya: havia punxat veïns seus. A ell no el va punxar ningú. Va explicar després que va esquivar la seva vacunació perquè li feien por les agulles, i que es pensava que a ell, treballant on treballava, no li passaria res. Va sobreviure. En les dues setmanes següents al diagnòstic, els equips van localitzar un per un els seus contactes, van vacunar tothom qui vivia al voltant de l'hospital i van deixar vigilants porta per porta a la ciutat. No va aparèixer ni un sol cas més.

Maalin va ser després coordinador local de les campanyes de poliomielitis a la seva regió i es va passar anys convencent, casa per casa, les famílies que no volien vacunar els fills; els explicava la seva pròpia història com a argument. Va morir de malària el juliol de 2013, en plena campanya.

Illa de Bhola, Bangladesh, octubre de 1975. Rahima Banu, tres anys, és l'últim cas natural de verola major, la variant que matava un de cada tres malalts. No la troba cap metge: la denuncia una nena de vuit anys del poble que havia sentit que es pagava per avisar d'un malalt, i que en va cobrar dues-centes cinquanta taques, diverses setmanes de jornal al delta. La campanya havia après que sortia més barat comprar la informació que buscar-la, i tres anys després, per caçar els últims casos del planeta, la recompensa era de mil dòlars. Rahima Banu va sobreviure i encara és viva.

Índia, 1975. L'últim cas del país es registra a mitjan maig, i per arribar-hi es va haver de muntar l'operació més gran de tota la campanya. Poc abans, l'Índia tenia més casos que la resta del món junta. El programa va deixar d'intentar vacunar tota la població i es va posar a buscar malalts: més de cent mil rastrejadors recorrent casa per casa, poble per poble, durant una setmana al mes, amb una làmina de fotografies de l'erupció a la mà per preguntar a la gent si havien vist res semblant. Es pagava mestres, barbers i venedors de mercat perquè avisessin. Es muntaven cerques a estacions de tren i a aplecs.

Ginebra, 1 de gener de 1967. Arrenca el Programa Intensificat d'Eradicació, que dirigeix des de la seu de l'Organització Mundial de la Salut l'epidemiòleg nord-americà Donald Henderson. Els números de l'enemic: entre deu i quinze milions de casos l'any, uns dos milions de morts, trenta-un països on la verola era endèmica. Els números de l'equip: un pressupost internacional d'uns dos milions i mig de dòlars l'any. L'Assemblea havia votat eradicar la verola vuit anys abans, el 1959, i en aquells vuit anys gairebé no havia passat res.

Dues coses van canviar aquella proporció absurda entre el problema i els diners.

La primera és un objecte. El 1965, un any abans que Foege arribés a Ogoja, Benjamin Rubin, microbiòleg dels laboratoris Wyeth, va aplanar l'ullal d'una agulla de màquina de cosir i hi va obrir una osca en forma de forquilla. Entre les dues puntes quedava atrapada, per capil·laritat, exactament una dosi de vacuna. Amb aquella agulla bifurcada un vacunador gastava una quarta part de la vacuna que exigia el mètode anterior, aprenia a fer-la servir en un quart d'hora i l'esterilitzava bullint-la. Wyeth va renunciar a cobrar-ne drets mentre durés la campanya.

La segona explica per què es va poder esborrar la verola i no s'ha pogut esborrar gairebé res més. La verola no té dipòsit animal: no s'amaga en vaques ni en mosquits esperant a tornar. No té portadors sans: qui la porta, l'ensenya, i l'ensenya a la pell, des de la porta de casa i sense anàlisis. Triga unes dues setmanes a passar d'un malalt al següent, que és una eternitat per a qui la persegueix. Deixa immunitat per a tota la vida. I es pot vacunar després del contagi: si punxes algú els tres o quatre dies següents a haver estat amb un malalt, la malaltia no arriba a declarar-se o arriba molt suau. Hi ha una finestra per arribar abans que el virus.

I es va guanyar amb una fracció de la vacuna que el manual exigia, perquè el mètode sencer el va improvisar un metge a qui se li havien acabat les dosis.

Ogoja, Nigèria, desembre de 1966. Un mes abans que arrenqués el programa, William Foege, metge de trenta anys destinat en un hospital de missió de l'est de Nigèria, es troba amb un brot i amb el problema de sempre: la vacuna que li han enviat no dona per vacunar ni de bon tros tota la província. El manual d'aleshores demanava vacunar vuit de cada deu habitants d'un territori per aturar la malaltia.

Foege va fer el compte al revés. Si el virus només viatja d'un malalt visible a qui hi conviu, no cal protegir tota la província: cal envoltar cada malalt. Va demanar per ràdio a les missions i els dispensaris de la zona que li diguessin a quins llogarets hi havia erupció, va marcar aquells pobles en un mapa i va enviar els seus vacunadors a punxar únicament les famílies, els veïns i els visitants de cada cas. Un cèrcol al voltant de cada espurna, en comptes de mullar el bosc sencer.

La verola va desaparèixer de l'est de Nigèria amb una fracció de les dosis que el manual demanava i amb una cobertura de vacunació que, sobre el paper, era insuficient. Henderson va acabar adoptant el mètode per a tot el programa, amb un nom menys bonic: vigilància i contenció. Aquell Nadal, però, l'únic que hi havia era un epidemiòleg amb uns pocs milers de dosis i una província de centenars de milers d'habitants, gastant-les senceres a les cases que envoltaven els malalts que li havien marcat al mapa.