Casimiro Lete va escriure el llibre que anaven a triturar

Abans: l'Ainhoa Cortabarria verifica els 214 títols que l'Estat vol triturar. A l'albarà del dipòsit hi ha un nom escrit a mà: Casimiro Lete.

Cent vuitanta-sis. L'Ainhoa Cortabarria escriu la xifra del dia a la pissarra de la sala 2 i baixa al fons antic amb l'albarà doblegat a la butxaca de la bata, perquè en vint dies de verificació ha après que les preguntes es resolen a baix, on encara no ha entrat l'escàner.

L'Otília Bergua, catalogadora del fons antic des de fa trenta-un anys, treballa amb un fitxer de fusta que el Programa Nacional de Desduplicació no preveu en cap dels seus formularis. No és que s'hagi resistit a la digitalització: és que ningú no hi ha baixat mai a fer-la.

—Necessito saber qui és aquest senyor —diu l'Ainhoa, i deixa l'albarà obert per la casella de REBUT PER.

L'Otília llegeix el nom sense tocar el paper. Després obre el calaix de la lletra L i en treu una cartolina groga mecanografiada, amb una correcció a tinta al marge.

—Lete, Casimiro —llegeix—. «Oficis d'hivern», Osca, 1974, impremta Tramullas. Aquest home no treballava al dipòsit, filla. És l'autor.

—I mira el peu —afegeix, i gira la cartolina—. Domicili de l'autor a efectes de dipòsit legal: Ayerbe, Osca. Això ho va escriure algú a màquina el 1974 i ningú no ho ha tornat a tocar.

L'Otília deixa la cartolina a la vora de la taula i s'hi queda amb la mà a sobre, com qui subjecta un bitllet.

—I apunta'm tu una cosa a canvi. En aquest soterrani hi ha quatre mil dos-cents títols i el programa diu que en sobren tres mil vuit-cents. Fa trenta-un anys que hi poso cartolines i me'n deixaran quatre-centes. Si a tu et serveix de res aquest senyor, digue'm què necessites i jo t'ho busco, que a mi ja no em queda res per ordenar.

L'Ainhoa apunta el nom del poble al dors de l'albarà abans d'adonar-se del que està fent. Un autor amb domicili conegut deixa de ser una dada de catàleg: és una persona a qui es pot trucar.

L'Ainhoa deixa la carpeta damunt del fitxer i la torna a agafar. L'exemplar 215 és «Oficis d'hivern»: dues-centes quaranta pàgines d'un llibre que el sistema va declarar destruït al març, amb anotacions a llapis datades el 2036 i signades C. L. La cartolina porta la signatura del dipòsit legal al peu. La mateixa inicial doble, la mateixa manera de tancar la ela, que baixa per sota del renglò com un ham.

—Me la puc pujar? —pregunta.

—Et pots pujar el calaix sencer si me'l tornes —diu l'Otília—. A mi me'l trituraran igual.

A la sala 2, amb la porta tancada, l'Ainhoa posa tres coses en fila damunt la taula de restauració: la cartolina del 1974, l'albarà del 2037 i la pàgina onze de l'exemplar 215. Totes tres tenen la mateixa lletra petita i inclinada, i totes tres tanquen la ela amb el mateix ham. No cal cap perit cal·lígraf. Les anotacions a llapis les va escriure l'autor del llibre.

I no són correccions d'estil. A la pàgina onze, al costat d'un paràgraf sobre les escoles d'hivern, hi ha una crida i una frase sencera al marge: «això no ho vaig escriure jo». A la quaranta, una altra: «tampoc». A la cent nou, una ratlla vertical que recorre tres paràgrafs i, a sota, dues paraules que l'Ainhoa llegeix tres vegades abans de copiar-les al comunicat: «posar nom».

A les onze i vint apareix en Fabián Múgica, transportista del dipòsit extern, amb la granota blava i una carpeta d'anelles més grossa que la del dia abans.

—Les sortides del 36 —diu—. M'han costat una bronca, perquè això no surt d'allà. Està fotografiat amb el mòbil, o sigui que no li demanis gaire.

Són quatre folis apaïsats amb les columnes corregudes: DATA, SIGNATURA TOPOGRÀFICA, DESTINACIÓ, SOL·LICITANT, DOCUMENT, SIGNATURA. En Fabián li assenyala la línia catorze amb l'ungla.

—Aquí tens el teu llibre. Dotze de novembre del 2036.

L'Ainhoa acosta la pantalla al llum. A la columna del sol·licitant, escrit a màquina: LETE ARBUÉS, CASIMIRO. A la del document, un número d'identitat i, entre parèntesis, l'edat que hi constava aquell dia: 87 anys. I a l'última columna, ocupant dues caselles perquè no cabia en una, la signatura. La mateixa ela amb ham.

—Doncs no va venir ningú a endur-se'l —diu en Fabián.

—Va venir ell —diu l'Ainhoa—. Amb vuitanta-set anys, a dotze quilòmetres de casa seva, a omplir un imprès de tres còpies per treure un llibre que signava des del 1974. I al cap de quatre mesos el va tornar ple de llapis.

En Fabián es recolza al marc de la porta. Fa vint anys que mou palets entre la biblioteca i el dipòsit i no ha vist mai la columna del sol·licitant omplerta per l'autor d'allò que s'enduien.

—Doncs o li sobrava temps o li faltava alguna cosa.

L'Ainhoa torna a la pàgina onze. La crida al marge, la lletra que baixa per sota del renglò, la frase que nega tres paràgrafs del seu propi llibre. Un home que havia signat aquell text durant seixanta-dos anys va anar a buscar-lo per escriure-hi a dins que una part no era seva.

Copia el número del dia a la capçalera del comunicat, 186, i a sota hi escriu la dada sencera, tal com l'hi demanaran quan això arribi a la inspecció: Casimiro Lete Arbués, vuitanta-set anys llavors, va signar amb la seva pròpia mà la sortida del seu propi llibre el 12 de novembre del 2036, i l'imprès el va segellar la mateixa oficina que dos anys després el va donar per triturat.

I sota la dada, subratllada dues vegades, l'única línia que li importa aquest matí: què va anar a corregir en Casimiro en un llibre que ja era seu?