MargenDurant onze anys em vaig adormir amb els passos de l’home de dalt. La nit que van parar, no vaig saber dormir.
Mai no vaig saber el seu nom. En sabia altres coses: que s'aixecava dues vegades, que arrossegava una cadira fins a la finestra cap a les tres, que a l'hivern tossia com si demanés perdó. El seu terra era el meu sostre i allà dalt s'hi movia tota una vida que jo escoltava de panxa enlaire, a les fosques, seguint el mapa de les seves rutines com se segueix la respiració d'un altre.
L'ambulància no va fer soroll. Això va ser el més estrany, que se l'enduguessin en silenci a ell, que havia sonat tant. Ara el sostre està quiet. Vaig comprar una planta per al racó que quedava sota la seva cadira, no sé ben bé per què. De vegades, en apagar el llum, espero el cruixit. I en aquell buit on abans hi havia els seus passos entenc, tard, que allò també era companyia.