MargenMentre esperava el tren vaig comptar les coses que no tornarien: set, sense comptar el tren.
L'andana estava mullada i una dona, dos bancs més enllà, sostenia un ram amb el paper ja rendit. No mirava les flors. Mirava el punt exacte d'on havia de venir alguna cosa, aquella ratlla on les vies s'ajunten i enganyen l'ull.
Va passar un tren que no era. En va passar un altre. La pluja es va fer fina, gairebé cortesa. Quan per fi va arribar el seu, la dona no es va aixecar de seguida; va deixar que les portes s'obrissin i es tanquessin i seguissin el seu viatge sense ella. Llavors vaig entendre què estava esperant. No era un tren. Era el permís per deixar d'esperar-lo.