Margen
La torre Eiffel no fa sempre la mateixa alçada. Les seves 7.300 tones de ferro es dilaten amb la calor: en un dia de ple estiu, la punta pot pujar uns quinze centímetres respecte d'un matí gelat de gener. No es trenca ni s'afluixa res; és la física més senzilla, la mateixa que fa que la tapa de la melmelada cedeixi sota l'aixeta d'aigua calenta.
Hi ha un detall encara millor. El sol no escalfa tota la torre alhora: la cara que mira al sol es dilata més que la cara a l'ombra, i aquesta diferència empeny el cim cap al costat fred. Al llarg del dia, la punta dibuixa una petita corba seguint el cel, apartant-se sempre del sol com un gira-sol al revés. El desplaçament pot arribar a diversos centímetres.
Gustave Eiffel ho sabia i ho va calcular tot abans de construir-la: la seva torre va ser dissenyada per moure's. Potser per això continua dreta des del 1889, mentre mig món es pensa que les coses de ferro són rígides. La més famosa de totes es passa l'estiu estirant-se i esquivant el sol.