Margen
Tens un bastonet a la mà i la sensació que estàs fent una cosa útil. La prova sembla evident: surt cera enganxada al cotó. El que no es veu és la part que no surt.
El conducte auditiu no és un tub brut que s'hagi de fregar. És una cinta transportadora. La pell que el recobreix creix des de la zona del timpà cap a la sortida, a una mica més d'un pam de velocitat a l'any, i va arrossegant cap enfora les escates i la cera que es produeixen al terç exterior del conducte; mastegar i parlar, que mouen la mandíbula enganxada a aquella paret, li donen l'empenta que li falta. Al final d'aquell viatge la cera apareix sola a l'entrada de l'orella, que és l'únic lloc on s'ha de recollir.
La cera, a més, fa una feina mentre viatja: és àcida, atrapa pols i borrissol, i manté la pell del conducte impermeable i flexible. Un conducte netíssim no és un conducte sa; és un conducte a la intempèrie, que pica i s'irrita.
Un bastonet té el diàmetre del conducte d'un adult. Això vol dir que no agafa la cera: l'empeny. La poca que queda al cotó és la que ja era a l'entrada —la que havia de sortir sola igualment— i la resta se'n va al fons, on no hi ha cap cinta transportadora que valgui perquè aquella zona ja no migra. Allà es compacta contra el timpà i forma el tap que et porta a la consulta.
La guia de pràctica clínica sobre el tap de cerumen de l'Acadèmia Americana d'Otorinolaringologia i Cirurgia de Cap i Coll, que és la referència internacional en això, recomana expressament no fer servir bastonets ni cap objecte introduït al conducte, i desaconsella també els cons o espelmes d'orella, que no extreuen res i afegeixen cremades i cera d'espelma a la llista de coses que s'han de treure.
Això és el que convé fer.
Si no notes res, no facis res. Una orella sense símptomes no necessita neteja, encara que se li vegi cera a l'entrada: això és la cinta transportadora funcionant.
Per al que és de fora, la tovallola després de la dutxa i fins on arribi el dit pel pavelló de l'orella. Res que s'hagi de ficar.
Si portes audiòfon o taps dels de dormir, la cinta transportadora ho té més difícil: l'aparell ocupa el conducte i frena la sortida. No canvia el que s'ha de fer, canvia la freqüència amb què convé que et mirin l'orella, que en aquell cas és un cop l'any encara que no notis res. A partir dels seixanta passa el mateix per un altre motiu: la cera es torna més seca i avança pitjor.
Si notes l'orella tapada, que hi sents com amb cotó, o et pica, o et brunz, el que estova la cera són unes gotes: oli d'oliva tebi, aigua amb bicarbonat o els productes de farmàcia per a això. Dues o tres gotes a l'orella, estirat de costat, dues vegades al dia durant tres a cinc dies. Molts taps cauen sols amb això.
Si no cau, l'extracció és a consulta, i hi ha tres maneres: les mateixes gotes, un rentat amb aigua a temperatura del cos i l'aspiració o l'instrument sota visió directa. Tria la consulta, no el vídeo: una xeringa de cuina a pressió pot perforar.
No et rentis l'orella a casa, ni a consulta sense dir-ho, si has tingut una perforació, si t'han posat drenatges, si t'han operat de l'orella o si tens diabetis o defenses baixes: en aquells casos el rentat és justament el que no es fa.
I demana hora, sense esperar a provar gotes, si fa mal, si surt líquid o sang, si perds audició de cop o si et fa vertigen. Allò no és un tap: és una altra cosa i no espera.
Si portes tres setmanes amb gotes i l'orella continua tapada, també és consulta. El que no arregla res, ni aquesta setmana ni la que ve, és tornar a ficar el bastonet.
Demà, en sortir de la dutxa: eixuga't l'orella amb la tovallola per fora i deixa el conducte en pau. Si notes l'orella tapada, posa la capsa de bastonets al calaix del bany on no la vegis i compra a la farmàcia unes gotes per estovar cera.