El 1957 van soldar una tapa sobre un pou nuclear i va volar

La tapa tancava la boca d'un pou obert al desert de Nevada, damunt d'una càrrega nuclear petita: quatre polzades d'acer, deu centímetres, soldades al tub. El 27 d'agost de 1957, a l'assaig anomenat Pascal-B, la càrrega es va disparar i la tapa va desaparèixer. No es va trobar mai.

El físic que l'hi havia posat es deia Robert Brownlee i treballava per a Los Alamos, el laboratori d'armes nuclears de Nou Mèxic. El seu encàrrec era aprendre a tapar. Aquell estiu, a l'operació Plumbbob —una sèrie de gairebé trenta assajos a Nevada—, els trets subterranis tot just començaven i ningú no sabia encara com tancar una explosió sota terra. L'experiment anterior de la sèrie, Pascal-A, s'havia disparat en un pou sense tapar, i per la boca va sortir un raig de foc.

Per al següent li van posar tapa, i Brownlee va deixar dit abans del tret què passaria amb ella: que la tapa soldada es deixaria anar del forat. No era un advertiment contra l'experiment; era l'experiment.

Per veure-ho va demanar una càmera ràpida apuntada a la boca del pou. Quan van revelar la pel·lícula, la tapa apareixia en un sol fotograma. A l'anterior no hi era i al següent tampoc.

Convé saber què prova aquell fotograma i què no. Prova que la tapa va travessar l'enquadrament entre una imatge i la següent, i res més. No és una mesura de velocitat: ningú no va mesurar aquella tapa. La xifra que es repeteix des d'aleshores —unes sis vegades la velocitat d'escapament de la Terra, la velocitat a la qual una cosa llançada des de terra ja no torna a caure; és a dir, uns 66 quilòmetres per segon— és un càlcul seu, i el va explicar ell mateix en un text del 2002, quaranta-cinc anys després. En aquell mateix text va deixar escrit que els seus càlculs no decidien res en aquest punt.

Tampoc no va defensar mai la versió més vistosa, la que deia que aquell tros d'acer havia estat el primer objecte humà a sortir a l'espai. Deia que el més probable era que l'aire l'hagués frenat, escalfat i desfet als primers quilòmetres, i que de la tapa no quedés més que vapor de ferro damunt del desert. A aquella velocitat i a nivell del mar, l'acer es vaporitza.

De l'experiment en va quedar una conclusió d'enginyeria, i aquella sí que és ferma: tapar la boca d'un pou converteix la tapa en projectil i no conté res. El que conté és omplir-lo sencer. Els assajos subterranis posteriors es van segellar amb un tap de capes alternes de sorra, grava i beurada de ciment apilades al llarg de centenars de metres, perquè el gas i la calor es gastin empenyent material.

Des d'aleshores els pous d'assaig s'omplen en comptes de tapar-se. La tapa d'acer es va fer servir una vegada.