Un embús de cent quilòmetres va durar dotze dies el 2010

Cent quilòmetres de camions aturats durant dotze dies seguits: això és el que va passar l'agost del 2010 a la carretera nacional 110 de la Xina, al nord-oest de Pequín. La cua va començar a formar-se el dia 14 i no va quedar desfeta fins al 26. És l'embús més llarg que s'ha documentat.

Tampoc no va ser un accident. Un camió travessat, una bolcada o una riuada produeixen retencions d'hores. Per produir dotze dies cal que els comptes de la carretera no quadrin, i els de la 110 feia anys que no quadraven.

Val la pena situar-ho al mapa, perquè la mida enganya. La nacional 110 és una de les grans carreteres xineses: uneix Pequín amb Yinchuan i fa 1.357 quilòmetres. La cua es va formar al tram del nord-oest, entre Jining, a Mongòlia Interior, i Huai'an, ja a Hebei, a uns cent cinquanta quilòmetres de la capital. Era una cua de mercaderies en camp obert, a la carretera per la qual entra a Pequín el carbó del nord.

La 110 i l'autopista Pequín-Lhasa, que van enganxades en aquell tram entre Mongòlia Interior i la província de Hebei, són el camí pel qual viatja aquell carbó. Mongòlia Interior va treure 602 milions de tones de carbó el 2009 i esperava arribar als 730 el 2010. Aquell carbó de més havia de viatjar d'alguna manera, i el ferrocarril de la zona no donava per tant: no hi havia prou vies ni prou trens per moure el que s'extreia. Així que va pujar a camions. El trànsit de la carretera feia anys que creixia un 40 % cada any, i l'estiu del 2010 hi circulava un 60 % més de vehicles dels que va ser dissenyada per aguantar.

Aquesta frase val la pena llegir-la dues vegades, perquè és el fons de l'assumpte. Una carretera no es dimensiona per al trànsit que li agradaria tenir a l'economia de la regió, sinó per al que hi cap. La de la 110 es va traçar per al trànsit d'una zona agrícola i minera, i va acabar fent de cinta transportadora entre les mines d'una província sencera i la capital del país. Ningú no va decidir que fos així: va ser el que va quedar quan la mina va créixer més de pressa que la via del tren.

Una carretera al 160 % de la seva capacitat ja és una carretera dolenta. El que la va convertir en una cua de cent quilòmetres va ser el que va passar cinc dies després que comencés l'embut: van entrar les obres. Calia reparar el ferm, precisament perquè els camions de carbó l'estaven destrossant, i la reparació va deixar la carretera amb la meitat de capacitat. Una via que rebia un 60 % més de trànsit del que podia absorbir es va quedar amb la meitat del lloc per absorbir-lo. I les obres no estaven previstes per acabar fins a mitjan setembre.

A partir d'aquí la cua només podia créixer. És aritmètica d'embut: si entra més del que surt, la diferència s'acumula, i s'acumula cada dia fins que algú canvia una de les dues xifres.

A la carretera 208, que corre en paral·lel, funcionava una estació d'inspecció del carbó on es pesaven les càrregues i es revisava el paperam. Els camioners que anaven sobrecarregats o sense els documents en ordre es desviaven per no passar-hi. I es desviaven a la 110, que ja estava al 160 % abans de rebre'ls.

El que es vivia dins de la cua està explicat pels mateixos conductors. Hi va haver qui va avançar un quilòmetre en un dia sencer. Hi va haver qui va estar cinc dies a dins, dormint a la cabina, sortint a estirar les cames pel voral i tornant a pujar sense haver perdut el lloc, perquè no hi havia lloc per perdre. Es jugava a cartes i als escacs entre els camions, damunt l'asfalt, amb el motor apagat.

I va aparèixer una economia. Veïns dels pobles del costat van començar a pujar a la carretera amb bicicletes carregades de menjar i beguda, i a vendre'ls-la als conductors que no podien baixar a buscar-la. Una ampolla d'aigua que costava un iuan es va pagar a quinze. Els fideus instantanis es van vendre a més del triple del seu preu. Els camioners ho van denunciar a la premsa xinesa i els venedors van continuar pujant, perquè el mercat era captiu en el sentit més literal de la paraula: cent quilòmetres de clients que no se'n podien anar a cap altre lloc.

Mentrestant, la televisió estatal xinesa va anunciar que la situació havia tornat «bàsicament a la normalitat». Els periodistes que eren a la carretera van explicar una altra cosa: la cua continuava allà, els venedors continuaven pujant i els camioners continuaven dormint a la cabina. Aquesta distància entre el comunicat oficial i el voral és, en bona mesura, la raó per la qual l'embús de la 110 es va fer famós arreu del món: no es va explicar des d'un despatx, es va explicar des de dins.

El dany tampoc no es va quedar en els camioners. La zona de Zhangjiakou, a Hebei, viu en part del turisme de cap de setmana que surt de Pequín, i el comtat de Zhangbei va arribar a perdre un terç dels seus visitants respecte al juny. Ningú no compra una excursió a una comarca l'única carretera de la qual surt al telenotícies.

La cua es va desfer el 26 d'agost, i es va desfer canviant una de les dues xifres de l'embut. Les autoritats van deixar entrar més camions a Pequín, sobretot de nit, quan la ciutat tenia restringit el pas al transport pesant; i van demanar a les empreses de transport que suspenguessin els enviaments o busquessin una altra ruta. Cap de les dues mesures va tocar la carretera: van tocar el cabal que hi entrava. I com que la carretera va continuar igual, amb les obres en marxa fins al setembre, la retenció es va tornar a formar el setembre.

Aquí hi ha el que explica per què van ser dotze dies i no dotze hores. Una cua alimentada per un embut no s'estabilitza en un número alt: mentre entri més del que surt, creix, i no hi ha un punt en què s'ompli. El que s'omple és el lloc on cap. La 110 té mil tres-cents quilòmetres de lloc, de manera que la cua en va tenir cent a la seva disposició i els va anar ocupant a raó de poc més de vuit quilòmetres diaris, fins que algú va tancar l'aixeta per dalt.

I queda la dada que millor retorna l'escala d'allò, i no és cap de les xifres grans. Hi va haver conductors que van avançar un quilòmetre en una jornada sencera de cabina, arrencant i aturant, amb la mà al fre i la vista al camió de davant. Una persona caminant fa cinc quilòmetres per hora. Aquell mateix quilòmetre, a peu i sense pressa, són dotze minuts.