Nicasio hi va posar sis espelmes i l'aranya ja no puja

—Qui hi ha al pont de càrrega a les dues i deu de la matinada?

—Soc jo, Cándida. Nicasio.

—Baixa d'aquí.

—Ho estic arreglant.

—Arreglant què?

—Això de l'aranya. La làmpada gran del segon acte, la de les sis espelmes. Aquesta nit s'ha quedat quaranta centímetres per sota de la seva marca.

—Ho sé. He vist la cinta vermella des de la platea, amb l'aranya quaranta centímetres més avall i la Palmira de peu al costat del sofà en lloc d'asseguda. Per això he tornat, que jo ja era al cotxe. I tu què estàs arreglant exactament?

—Li estic posant els nou quilos que falten.

—Falten quilos, això és veritat. On els estàs posant?

—Aquí.

—«Aquí» no és un lloc, Nicasio. Soc la cap de maquinària d'aquest teatre des de fa trenta-un anys i «aquí» no em diu res. Aquí on?

—A l'aranya. Tres lingots de tres, lligats amb brides per darrere, on no es veuen.

—Para. No lliguis res més. Treu-te les mans de sobre i mira'm.

—Estan ben lligats.

—No dubto de les teves brides. Baixa els braços. Ara digue'm quant pesa l'aranya.

—Seixanta-dos quilos. Ho diu la fitxa de muntatge.

—I quant pesava aquesta nit?

—Seixanta-dos més les espelmes. Setanta-un.

—Si fa no fa. Després afinarem aquesta xifra, que no és setanta-un. I quant pesa amb els teus tres lingots de tres?

—Vuitanta.

—Això dius tu, i ja tornarem a aquest càlcul. I al bressol, a l'altre costat de la paret, quant hi ha?

—…

—Digue-ho.

—Seixanta-dos.

—Seixanta-dos. Els vaig posar jo, amb la bàscula al costat, el dia del muntatge. Així que portaves vuit quilos ben bons de descompensació i acabes de deixar-los en disset. En la direcció dolenta, i el càlcul fi ja el farem després. Si deixes anar aquella corda ara, l'aranya no es queda on és: baixa ella sola fins al terra i s'atura quan hi arriba.

—Però jo hi he afegit pes. Si el problema era el pes…

—Baixa la llanterna i apunta-la al forat de la paret. Saps què hi ha a dins?

—El bressol.

—El bressol de contrapesos. L'aranya estira la corda cap avall per un costat, el bressol estira cap avall per l'altre, i totes dues passen per la mateixa politja del sostre. Quan les dues pesen igual estan empatades, i un cop empatades tu no mous seixanta-dos quilos: mous la diferència, que és zero. Per això la nit de l'estrena vas pujar aquella vara amb dos dits i et va fer gràcia.

—Em va fer gràcia, sí.

—Doncs aquella gràcia té un nom i és l'únic invent d'aquest ofici: la vara no pesa, la vara està empatada. El que tu notes a les mans és el fregament de la corda i l'engranatge, i poca cosa més.

—Llavors una vara de mitja tona…

—La puja una senyora de la meva edat amb una mà i el cafè a l'altra, sempre que algú hi hagi posat mitja tona de ferro a l'altre costat. I això és el que has fet aquesta nit: tirar nou quilos de ferro al costat que ja anava carregat. És com ajudar algú que porta una maleta pesada posant-li una altra maleta a la mateixa mà.

—Llavors els nou quilos van al bressol.

—Els quilos van al bressol. Tots, i els que siguin. I hi van en el mateix torn en què es posa el pes a dalt, mai l'endemà. Tot el que puja a l'escenari té un bessó de ferro a l'altre costat de la paret, i o es mouen tots dos o no es mou cap.

—D'acord.

—Ara l'altra pregunta. Les espelmes.

—Les espelmes eren de plàstic, amb una bombeta de filament taronja a dins.

—Les vaig comprar jo el 2019. Cent vint grams cadascuna.

—Sí. I dimarts, al segon acte, una va sortir del casquet i va caure a la taula, just davant de la Palmira. Va rebotar una vegada i es va quedar al costat del gerro. Ella va continuar el text sense mirar-la.

—Això no m'ho havia explicat ningú.

—No ho va veure ningú. Es va sentir un copet i es van pensar que era de la taula. Jo ho vaig veure des de la caixa.

—Continua.

—Dimecres vaig estar provant el casquet i torna a sortir si l'aranya baixa de pressa. El plàstic ha perdut la vora de tant fregar. Així que dijous vaig comprar sis espelmes de cera d'abella, gruixudes com un puny i amb rosca de metall a la base, i les vaig posar. Aquestes no surten.

—I les vas pesar?

—Un quilo quatre-cents cadascuna. I el plat daurat que els vaig posar a sota per si algun dia s'encenen, sis-cents grams. Nou quilos justos.

—Les vas pesar.

—Les vaig pesar. Amb la bàscula blava del magatzem, la dels sacs.

—Doncs et sobren set-cents vint grams en el càlcul. Què vas fer amb les espelmes de plàstic?

—Les vaig treure. Són a la caixa dels cables.

—Llavors no són nou quilos. Vas treure sis de cent vint grams: set-cents vint grams menys. Vuit mil quatre-cents de cera, més sis-cents de plat, menys set-cents vint de plàstic. Vuit amb vint-i-vuit.

—I ara el problema de debò de l'ofici, que és aquest: els lingots són d'un quilo i de tres. Amb això no es fan vuit amb vint-i-vuit.

—Hi poso vuit.

—Hi poses vuit. I et queden dos-cents vuitanta grams de càrrega sense compensar, que això sí que ho sosté la corda, ho sostinc jo amb una mà i no mou la vara del seu lloc. Dos-cents vuitanta grams són el marge amb què es treballa cada dia. Vuit quilos són una aranya que se'n ve avall sola amb una actriu a sota.

—I per què va aguantar tres nits, doncs? Si estava descompensada.

—Perquè el fre de la vara és de mordassa i agafa el que li donin. I perquè tu eres a l'altre costat de la corda fent de contrapès amb els braços sense saber-ho, que és el que a tu et semblava que «pesava». Un fre de mordassa aguanta vuit quilos i aguanta disset. El que no saps és quantes nits, ni amb quina temperatura, ni amb la corda de quin any. I a sota s'asseu la Palmira.

—A la cadira, no. Al sofà.

—Al sofà, que és just a sota. Per això la marca de la cinta vermella és on és i no quaranta centímetres més avall. Quaranta centímetres són la diferència entre una làmpada que es veu bonica damunt d'una escena i una làmpada a l'altura del cap d'algú que aquesta nit ha fet el segon acte de peu perquè li molestava.

—Entesos.

—Nicasio, el que has fet amb el casquet està ben fet. Ho dic de debò. Una espelma caient damunt d'una taula a dos metres d'una actriu és exactament la mena de cosa que s'arregla el mateix dimecres. I la vas pesar, que és més del que fan la meitat dels qui porten vint anys aquí.

—Gràcies.

—I després has pujat a aquest pont a les dues de la matinada a lligar disset quilos de desequilibri a una làmpada que penja damunt del lloc on s'asseu la Palmira.

—Dit així…

—Talla les brides. Els tres lingots, a la bossa. Jo obro el bressol.

—I la vara? Si la deixo anar ara amb els vuit quilos de cera a sobre…

—Aquesta és la bona pregunta i és la primera que fas en tota l'estona. No es deixa anar. Primer baixem l'aranya al terra de l'escenari i la calcem, que així el pes l'aguanta la fusta i no la corda. Després carrego jo els vuit quilos al bressol, un a un, i els compto en veu alta perquè els sentis des de baix. I després la pugem, amb les mans a la corda totes dues, fins a la cinta vermella, que és on ha d'estar.

—Són quatre minuts.

—Són quatre minuts, sí. Els mateixos quatre minuts de fa tres nits, quan vas posar les espelmes.

—Ja.

—Dona'm la bossa.

—Té.

—I demà em portes l'espelma de plàstic que va caure. La vull damunt de la taula. Porta cinquanta funcions posada i ha triat deixar-se anar davant de la Palmira: vull saber si el casquet està trencat o si simplement s'ha avorrit.