Pepsi va comprar 17 submarins soviètics el 1989

El 1989, Pepsi, marca nord-americana de refrescos, va acceptar com a pagament 17 submarins soviètics vells. L'acord també incloïa un creuer, una fragata i un destructor. La companyia va revendre aquelles naus com a ferralla a través d'una empresa noruega, de manera que mai no van combatre ni van navegar sota la seva bandera.

Aquesta és la història comprovable darrere d'una llegenda molt més vistosa: l'afirmació que una empresa de begudes va arribar a posseir la sisena armada més poderosa del món. La frase funciona a internet perquè ajunta dos elements difícils d'imaginar en la mateixa operació: llaunes de cola i submarins militars. El problema és que converteix una forma de pagament destinada al desballestament en una força naval operativa.

La relació havia començat trenta anys abans i sense un sol vaixell. El 1959, Moscou va acollir l'Exposició Americana, una mostra comercial en plena rivalitat entre blocs, i allà van coincidir Donald Kendall, que portava el negoci internacional de Pepsi, i el dirigent soviètic Nikita Khrusxov.

Aquell dia es va produir, a més, l'anomenat debat de la cuina: Khrusxov i el vicepresident nord-americà Richard Nixon van discutir en públic al costat d'una cuina de mostra. Kendall va aconseguir que el dirigent soviètic begués Pepsi davant de les càmeres, i la imatge valia més que qualsevol campanya: l'home més poderós de l'URSS tastant un producte americà a Moscou.

La fotografia no va obrir un mercat d'un dia per l'altre, però va sembrar una relació comercial que havia de donar fruit. Kendall volia col·locar la seva beguda en un país on els productes de consum occidentals a penes entraven, i només com a excepció. La seva oportunitat va arribar el 1972, quan Pepsi es va convertir en el primer producte de consum occidental fabricat i venut dins de la Unió Soviètica.

Vendre-hi plantejava un obstacle elemental. El ruble, moneda utilitzada per l'economia soviètica, no era convertible. L'empresa podia col·locar refrescos, però no podia rebre rubles i canviar-los després per dòlars per endur-se'ls als Estats Units. Una venda ordinària deixava de ser ordinària just en el moment de cobrar.

La solució va ser el bescanvi. La part soviètica pagava amb vodka Stolichnaya, beguda destil·lada de producció soviètica, i la companyia nord-americana obtenia el dret de revendre'l al seu propi país. Hi entraven concentrat i tecnologia per produir refresc; en sortien ampolles de vodka amb valor comercial en un mercat on sí que podien convertir-se en ingressos útils.

No hi havia cap moneda internacional amagada entre tots dos productes. Una beguda pagava l'altra. L'operació depenia que el vodka rebut es pogués vendre i compensés el valor del negoci soviètic. Aquella fórmula va sostenir la relació durant anys, però ampliar la presència de la marca exigia trobar béns capaços de cobrir un intercanvi més gran.

El bescanvi tenia, a més, un sostre evident. La marca només podia créixer a l'URSS al ritme que el vodka es venia als Estats Units, perquè cada ampolla despatxada allà era, a la pràctica, el cobrament d'un refresc servit a Moscou. Ampliar el negoci demanava un pagament d'una altra mida, i la part soviètica continuava sense divises convertibles per oferir. El que sí que tenia, amarrat i envellint a les seves bases, era acer.

El 1989 van aparèixer els vaixells. Els 17 submarins no eren una compra naval concebuda per patrullar, armar-se o intervenir en cap guerra. Eren unitats velles lliurades dins d'un acord comercial. El creuer, la fragata i el destructor es trobaven en la mateixa situació: el seu destí econòmic era el metall, no el mar.

L'empresa noruega que va actuar en la revenda va permetre convertir les naus en ferralla i aquella ferralla en valor aprofitable. Pepsi va figurar durant el procés entre la part soviètica que pagava i el comprador que desmuntaria els vaixells. Aquesta posició intermèdia basta per dir que va rebre una flota, però no per atribuir-li una armada.

Convé imaginar l'escena sense èpica. Submarins fora de servei esperant remolc, sense tripulació per embarcar ni missió per complir, amb el bufador del desballestament com a únic destí escrit. El valor d'aquella «flota» es mesurava en tones d'acer recuperable, i qui la comprava estava comprant matèria primera a pes.

Donald Kendall va resumir la raresa del tracte amb una broma adreçada a Brent Scowcroft, conseller de seguretat nacional nord-americà: «Estem desarmant la Unió Soviètica més de pressa que vostès». L'acudit era eficaç perquè descrivia literalment el destí del material. Mentre els governs negociaven sobre armament, una companyia de refrescos enviava antics vaixells soviètics cap al desballestament.

També explica per què l'anècdota va sobreviure millor que els detalls. Una frase sobre una multinacional desarmant una superpotència cap en un titular. L'operació real necessita recordar la falta de convertibilitat del ruble, el bescanvi amb vodka i la condició ruïnosa de les naus. Quan es treuen aquestes peces, una liquidació de ferralla sembla una transferència de poder militar.

El negoci encara aspirava a créixer. El 1990 es va anunciar un acord valorat en 3.000 milions de dòlars, amb més fàbriques i l'arribada a Moscou de Pizza Hut, la cadena nord-americana de restaurants. La magnitud mostrava fins on havia avançat una relació iniciada amb una fotografia el 1959.

Però l'acord depenia d'una estructura política i econòmica que estava a punt de desaparèixer. La Unió Soviètica es va dissoldre el 1991. Amb ella va morir el marc que permetia organitzar aquell intercanvi gegantí. Els plans d'ampliació no van sobreviure en els termes pactats, tot i que la història dels submarins va continuar circulant pel seu compte.

El mite sol saltar des de «va rebre vaixells» fins a «va controlar una de les armades més grans». Entre les dues frases hi falten la capacitat de navegar, una tripulació i una missió militar. Les naus no tenien valor operatiu per a l'empresa i havien estat transferides precisament per ser revenudes com a material recuperable. Anomenar-les armada equival a anomenar flota de competició una filera de cotxes camí del desballestament.

Despullada d'uniforme, la història ja és prou rara tota sola: poques factures s'han cobrat mai en submarins.

Pepsi no va tenir mai la sisena armada del món. Va tenir, durant una operació comercial, 17 submarins vells i tres vaixells de superfície l'únic rumb comprovat dels quals era convertir-se en ferralla venuda a pes.