Surtsey es tanca perquè no hi entri cap llavor

14 de novembre de 1963. Un pesquer albira una columna negra al sud d’Islàndia. L’erupció ha començat a uns 130 metres de profunditat i acumula cendra i lava fins a arribar a la superfície aquell mateix dia. Surtsey neix sense sòl antic, vegetació ni fauna terrestre, amb un punt de partida que els científics poden datar gairebé hora per hora. El 15 de novembre, la nova illa ja fa uns 500 metres de llarg i entre 40 i 45 d’altura.

1964. Les primeres campanyes registren organismes del litoral, llavors flotants i d’altres transportades per ocells. Els investigadors compten exemplars, fotografien el terreny i recullen mostres per esbrinar com hi arriba cada espècie.

19 de maig de 1965. Islàndia protegeix Surtsey mentre l’erupció continua. Només s’hi pot desembarcar amb permís i està prohibit introduir-hi animals, plantes, llavors, terra o residus. L’equip es revisa abans de trepitjar l’illa, perquè una llavor enganxada a una bota podria germinar, quedar registrada com una arribada natural i falsejar una observació mantinguda durant dècades.

5 de juny de 1967. L’erupció s’acaba. Syrtlingur i Jólnir, els illots volcànics veïns, acabaran desapareixent sota l’onatge; Surtsey conserva un nucli de lava i tuf de palagonita (cendra volcànica que l’aigua ajuda a consolidar i endurir). A partir d’aquesta data, cada campanya haurà de mesurar també el desgast d’una costa acabada d’incorporar als mapes.

Estiu de 1969. Ágúst Bjarnason, el botànic encarregat del seguiment de les plantes, troba una tomaquera d’uns quinze centímetres. Ha brotat d’una defecació humana mal gestionada. L’arrenca, la fica en una bossa de plàstic i se l’endú abans que alteri els recomptes. Bjarnason guarda l’episodi durant 45 anys, però aquella intervenció evidencia la fragilitat del registre: una sola planta forana es pot atribuir per error a la colonització de l’illa.

1989. Les campanyes de finals dels vuitanta ja mostren l’efecte de les colònies de gavines. Els nius i els nutrients aportats pels ocells enriqueixen el sòl, i al voltant d’aquestes zones creixen taques denses de vegetació; als sectors exposats, el vent i la sal en frenen l’avenç. Les visites autoritzades segueixen rutes limitades i cada mostra surt comptada i etiquetada, de manera que les fotografies repetides des dels mateixos punts permeten comparar canvis originats a l’illa.

Juliol de 2008. La UNESCO inscriu Surtsey en el Patrimoni Mundial durant la 32a sessió del seu comitè, celebrada al Quebec. La zona protegida suma 3.370 hectàrees perquè també comprèn el fons marí que envolta l’illa, molt més extens que la terra emergida. El reconeixement valora precisament un procés ecològic observat des del naixement i preservat durant més de quatre dècades mitjançant permisos, recorreguts restringits i el tancament al públic.

2015. El registre de plantes vasculars compleix cinquanta anys; són les espècies que condueixen aigua i nutrients mitjançant teixits interns. Les fitxes de les primeres campanyes es comparen amb imatges recents dels mateixos vessants. Els biòlegs reconstrueixen la formació del sòl i relacionen la vegetació amb la fauna, mentre els geòlegs mesuren l’erosió, la calor subterrània i els canvis que l’aigua produeix en els materials volcànics.

2026. L’Agència Mediambiental d’Islàndia, Umhverfisstofnun, gestiona la reserva, i la Surtsey Research Society organitza les expedicions científiques. Les fotografies i els models 3D permeten examinar la costa i la vegetació sense multiplicar els desembarcaments. Surtsey és un dels pocs indrets del planeta on es pot reconstruir l’origen de cada espècie registrada des de 1964. El mar ja s’ha endut la meitat de la superfície màxima que Surtsey va assolir el 1967.