Vega sent la seva veu a la cinta 14

La dona de la cinta va dir: «El sobre encara és sota la butaca catorze. Si ve Requena, no l’hi doneu». Vega va apartar les mans de la taula. Als auriculars acabava de sentir la seva pròpia veu gravada el 1987. Ella havia nascut el 1992.

Saúl Benet va aturar el magnetòfon. Era productor de documentals i feia una setmana que llogava aquell estudi per hores. A terra hi tenia trenta cassets de Radio San Telmo, comprats amb l’arxiu d’un tècnic jubilat. En volia treure una sèrie de tres episodis sobre programes que no s’havien arribat a emetre. Vega, editora de so, s’encarregava d’escoltar-los, netejar-los i datar-los.

—Torna-ho a posar —va dir ella.

—Ja en van quatre.

—Cinc no ens arruïnaran.

La frase va tornar amb una respiració breu abans de «butaca». Després algú va picar un faristol i una veu masculina va demanar que comencés des de «si ve Requena». La dona va repetir la frase més a poc a poc. No era una trucada clandestina ni una conversa captada per accident. Estaven assajant.

A la caixa, una etiqueta escrita a màquina deia PROVES DE VEU. A sota, amb bolígraf: 14 / ORBE / H. ROLDÁN. Vega va llegir les inicials sense dir res. La seva mare es deia Helena Roldán i havia treballat d’administrativa en una emissora durant els anys vuitanta. A casa no havia parlat mai de cap micròfon.

Saúl va aixecar el mòbil per fotografiar la caixa.

—Espera.

—Només és la fitxa.

—Hi surt el seu nom.

—Per això és una fitxa prou bona.

Vega va treure el casset de l’aparell i se’l va guardar a la butxaca de la jaqueta. Saúl se la va mirar, alarmat per aquell gest.

—Aquest material no és teu.

—Tampoc és teu per convertir-lo en un avanç abans de saber què explica.

El contracte els permetia digitalitzar les cintes i fer servir fragments del fons. No resolia què calia fer quan una prova descartada assenyalava la mare de l’editora. Saúl havia pagat el lloguer, els drets i dos mesos d’investigació. Vega podia marxar i deixar-li la resta de les bobines, però la veu ja havia sortit.

Va obrir el casset. La carcassa no tenia cargols; calia separar les pestanyes amb una pua fina. A dins va trobar una tira de paper doblegada, col·locada allà perquè la cinta no piqués. No era cap missatge amagat. Era la cantonada arrencada d’un guió: «Palacio Orbe, escena 6. Clara torna al pati de butaques». Al revers hi quedava una llista de repartiment. Helena hi figurava com a Clara. Al costat del seu nom, algú havia escrit «massa jove per sonar cansada».

—La teva mare actuava —va dir Saúl.

—La meva mare es posa nerviosa quan demana pa.

—Totes dues coses caben dins d’una persona.

Vega va tornar el paper a la taula. Saúl va buscar Palacio Orbe a l’hemeroteca digital. Hi van aparèixer anuncis d’una companyia ambulant i una notícia del 1987: la ràdio preparava una ficció setmanal, però el patrocinador es va retirar abans de l’estrena. No es va emetre cap episodi. El nom d’Helena no sortia a la notícia.

Quedava una hora d’estudi. Van escoltar la cinta sencera sense parlar. Helena provava cinc escenes. En una feia d’anciana; en una altra, d’una nena que trucava des d’una estació. A mitja cara B, el director la felicitava per un riure i ella responia amb una riallada que Vega coneixia de la cuina de casa. La semblança no depenia d’una frase ni d’un filtre. Era en la manera com totes dues mossegaven les erres i agafaven aire abans d’una paraula llarga.

Quan van arribar al final, Saúl va tornar a la primera escena.

—Això obre l’episodi.

—No fins que hagi parlat amb ella.

—Si diu que no, què fem?

—Busques una altra cinta.

—No n’hi ha cap altra amb aquesta història.

—Encara no saps quina és la història.

Helena vivia a vint minuts. Vega no va voler trucar-li des de l’estudi. Es va presentar al seu pis amb el casset dins d’una bossa transparent, subjectant-lo lluny del cos. La seva mare estava tallant mongetes sobre paper de diari.

—Palacio Orbe? —va preguntar Vega.

El ganivet es va quedar a mitja beina.

—D’on has tret això?

Vega va posar la cinta en un reproductor petit. A Helena li van caldre sis segons. Es va asseure, va netejar la fulla del ganivet amb el polze i va demanar que l’aturés.

—No eres administrativa —va dir Vega.

—També ho era. De nou a cinc. Les proves eren a la nit.

Helena havia estudiat interpretació sense explicar-ho als seus pares. A Radio San Telmo va gravar anuncis, separadors i pilots que pagaven poc. Palacio Orbe havia de ser el seu primer paper amb nom. La frase del sobre no l’havia escrita el guionista. Durant l’assaig faltaven dues pàgines i el director els va demanar que improvisessin un comiat.

Requena era un representant real. Una setmana abans havia deixat per a Helena una oferta de gira sota la butaca catorze del Teatre Mirall. Ella va recollir el sobre, va llegir les dates i el va tornar. El seu pare estava malalt, el seu sou pagava una part del lloguer i la gira durava nou mesos. Durant l’assaig va fer servir el cognom perquè el duia clavat. Després va demanar repetir la presa amb el text correcte. La cinta catorze conservava totes dues versions.

—Et vas quedar per l’avi? —va preguntar Vega.

—Em vaig quedar perquè vaig tenir por i perquè ell estava malalt. Alguns dies en aquest ordre; d’altres, al revés.

—I per què no hi vas tornar?

Helena va separar una altra mongeta.

—Perquè l’any següent ja em feia vergonya dir que hi volia tornar. Després vaig conèixer el teu pare. Després vas néixer tu. La gent posa els anys l’un darrere l’altre i sembla que formin una decisió. Jo anava arribant a divendres.

Vega li va explicar el documental. Helena no volia que la cinta aparegués com el secret trist d’una mare sacrificada. Tampoc volia amagar que havia actuat. Va demanar escoltar les altres proves abans de decidir. Diumenge, les tres es van reunir a l’estudi: Helena, Vega i la veu del 1987. Saúl es va quedar a la cabina, amb el micròfon apagat.

A la cinta disset, Helena imitava un àrbitre. A la vint-i-dos cantava una falca per a una botiga de matalassos i s’equivocava tres vegades amb «ergonòmic». Va riure fins a plorar. Quan van arribar a la catorze, ja no va demanar que l’aturessin.

—La pots fer servir —va dir—, però sense violins a sota. I expliques que vaig tornar el sobre perquè em vaig espantar. No em converteixis en santa.

Saúl va encendre l’intercomunicador.

—Ho vols dir tu?

Helena va mirar Vega.

—Si ella em grava.

L’entrevista va durar quaranta minuts. Helena va parlar de les proves nocturnes, del sou de l’emissora i de Requena. Quan es va quedar sense paraules, Vega no va omplir el buit amb una pregunta. Va esperar des de l’altra banda del vidre. Saúl va ratllar del guió la frase «una carrera abandonada per amor» i va escriure «una actriu que va tornar una gira».

Abans de marxar, Helena va demanar una còpia de totes les proves. Vega va preparar una carpeta amb data i número, però la seva mare va canviar els noms dels arxius: «àrbitre», «matalassos», «senyora cansada». Van escoltar la falca una vegada més als altaveus grossos. Saúl, que ja havia apagat la càmera, va haver de sortir de la cabina perquè les tres equivocacions amb «ergonòmic» li feien riure durant la presa.

Vega li va preguntar si volia buscar Requena. Helena va negar amb el cap. Havien passat trenta-nou anys i no necessitava convertir la gira en una segona oportunitat tardana. Volia la gravació, un dinar i tornar a casa amb temps per agafar l’autobús. Va guardar el casset original a la bossa i va donar a Vega la còpia digital.

Dues setmanes després van muntar el primer episodi. La cinta catorze començava amb el sobre i la butaca. Després entrava Helena, que ja tenia seixanta-set anys: «Aquesta jove soc jo intentant sonar cansada». Vega va deixar juntes les dues veus, sense efecte d’eco i sense explicar la semblança.

A l’última escolta, Helena va assenyalar una respiració de la presa antiga.

—Aquí tu fas el mateix.

Vega va rebobinar i va acostar el cap al monitor. La dona del 1987 va agafar aire abans de dir Requena. Des de la cabina, Helena va respirar amb ella. Vega va prémer gravar.