Margen
Abans: Elsa Trigo, apicultora, va descobrir que les onze arnes sense mel amaguen llavors etiquetades pel seu tiet Ovidio i les inicials de veïns cremats.
29 dies perquè el camió pugi les arnes a la serra. Amaro Cid, veterinari de la comarca, va arribar al colmenar d'Elsa a les set del matí amb les mans plenes de fang i un termo petit. Duia la confessió escrita a la cara.
—Vaig ser jo —va dir, abans de seure—. Jo vaig portar les caixes.
Elsa va deixar el fumador a terra i el va mirar des de l'altre costat del banc.
—El 1994?
—El 24 de juliol. L'Ovidio i jo, amb la furgoneta de l'ajuntament. Onze caixes segellades amb cera vella. Vam triar les arnes més profundes del vessant est, perquè el guarda forestal no baixava per allí. Jo sabia tancar la panxa d'una arna sense partir el quadre: era l'únic ofici de la comarca que s'acaba abans d'aprendre'l.
Elsa es va asseure a poc a poc al banc de fusta del coberto. Li va tremolar la mà quan va agafar la llibreta.
—I no ho vas dir a la denúncia?
—A qui? —L'Amaro es va servir cafè amb les dues mans—. El que va signar la crema era el teu tiet. El que la va ordenar, l'enginyer en cap de la delegació. Els que vam salvar les llavors érem dos homes amb una furgoneta municipal. Si obro la boca, la varietat es mor i jo perdo la feina. La meva dona estava embarassada. La teva cosina.
—La meva cosina fa vint anys que és a Alemanya.
—Per això mateix.
El cafè estava calent. Se'l van beure sense parlar. A fora, el pomar de la casa despuntava amb la boira just per sota de la copa de les pereres d'hivern, les que l'Amaro no va deixar tocar pel foc.
—Amaro. —Elsa va parlar a poc a poc—. Hi ha una caixa amb les meves inicials. I amb un any que no és el meu. I amb la lletra gran del meu tiet.
L'Amaro va deixar la tassa. No la va mirar.
—Aquella caixa no la vaig posar jo. Aquella la va signar el teu pare.
Elsa es va aixecar de cop.
—El meu pare. Julián Trigo. El que va morir el 1998.
—El mateix. La va baixar al colmenar dos dies abans de l'incendi. Em va dir: «Amaro, a la número set guarda aquesta, i no l'obris ni que jo t'ho demani.» I l'endemà vaig signar l'ordre de crema de l'hort del meu germà, amb l'Ovidio. Els dos horts, el seu i el meu. Els sabíem de memòria. Érem els que teníem les llavors bones.
Elsa es va tornar a asseure, a terra.
—Per què el meu pare va signar el seu propi hort?
—Aquest és el nus, Elsa. No sé per què. Només sé el que va fer: va guardar la llavor de l'hort que anava a signar. La va guardar amb les inicials de la seva filla, no amb les seves. I no en va tornar a parlar. Va morir quatre anys després sense dir-m'ho. Jo tampoc en vaig dir res. —Va abaixar la veu—. Callar vint anys és fàcil. Recordar vint anys, no.
L'Amaro va treure de la butxaca interior de la jaqueta un quadern blau, lligat amb un fil de cànem, i el va deixar al costat de la llibreta de l'Elsa. Tenia les cantonades gastades i una etiqueta amb la lletra inclinada de l'Ovidio: «SORBEDA, VARIETATS, 1994 · NO TORNAR».
—Aquí hi són totes —va dir—. Escrites amb la lletra del que les va plantar, no amb la meva. Setanta-vuit varietats: els vuitanta horts menys dos als quals no vam arribar a temps. La majoria són de gent morta. La teva i la del teu pare són a la mateixa pàgina, la 47.
Elsa no el va obrir. Va passar els dits per la tapa, com es comprova que una fruita és madura sense estrènyer-la.
La Rosalía Nevado va aparèixer pel camí amb la llibreta del bar sota el braç. Portava la comanda del cafè i la mirada d'una dona que ha caminat de pressa. Es va aturar a la cancel·la i no va entrar.
—Li ho has dit? —va preguntar des de fora.
L'Amaro va fer que sí amb el cap.
La Rosalía va mirar l'Elsa.
—Jo en tinc quaranta bosses més al congelador del bar, amb la lletra de l'Ovidio.
Elsa va tancar els ulls. Va comptar fins a tres.
—Quaranta més? —Li va costar preguntar-ho—. Quaranta varietats més?
—Quaranta varietats més.
—I per què m'ho dius avui?
—Perquè el camió ve el 30. I perquè hi ha un més que ho sap i no parla.
—Qui?
La Rosalía va mirar l'Amaro. L'Amaro no va dir res.
La Rosalía va fer un pas endins i va abaixar la veu.
—El tinent de la Guàrdia Civil de Vega. Melchor Cabo Braña.