Ovidio va cremar vuitanta horts i va salvar vuitanta llavors

Abans: L'Elsa Trigo hereta 96 arnes del seu oncle Ovidio; onze no tenen mel i guarden llavors cremades el 1994. A la caixa 7 hi havia les seves inicials.

Li quedaven 37 arnes per revisar i cinc dies per al camió quan l'Elsa Trigo, apicultora a Sorbeda des de fa nou anys, va pujar dissabte al paller amb una caixa de sabates que havia trobat la nit abans a les golfes de la casa del seu oncle. A dins hi havia un quadern de tapes verdes de 96 pàgines, el mateix model que feien servir els agents comarcals als noranta, i una bossa de tela amb la lletra menuda d'Ovidio: «no l'obris aquí». L'Elsa se'l va endur a casa de l'Amaro Cid, veterinari comarcal des del 78, jubilat des del març.

—Tres-centes setanta-quatre pàgines escrites per davant i per darrere —va dir l'Amaro, passant el polze pel cantell—. És la lletra del teu oncle, no la meva. Jo portava les guies de trasllat; ell portava això.

L'Amaro va deixar el quadern sobre la taula del menjador, va encendre el flexo i va acostar a l'Elsa un got d'aigua. A fora començava a caure una pluja fina, la primera del mes.

—Comença per la primera pàgina —va dir—. A veure si és el que em penso.

La primera pàgina no duia títol. Duia una taula amb quatre columnes: nom del propietari, paratge, varietat fruitera, nombre d'arbres marcats. A sota, una data: 14 de març de 1994. Al marge dret, molt petit, un número: 12.

—Dotze —va dir l'Elsa—. La colmena dotze és la primera que vaig obrir sense mel.

—Segueix.

La pàgina dos: una altra taula, un altre paratge, una altra data, un altre número al marge. Tres, quatre, cinc. A la sis l'Elsa hi va llegir el nom del seu propi pare: Julián Trigo, hort de Valdegallinas, perer d'hivern de Sorbeda, divuit arbres marcats. Data: 22 de març de 1994. Marge: 34.

—Arna trenta-quatre —va dir l'Elsa—. Encara no l'he oberta.

—Serà buida per dins. O portarà una caixa precintada amb divuit llavors.

—Amaro.

—Digues.

—Per què va signar l'ordre?

L'Amaro es va recolzar al respatller. Tenia els ulls clars i les mans tacades pel sarpullit dels últims mesos. Va trigar a contestar.

—Perquè era l'única manera d'entrar —va dir—. Escolta bé, Elsa, perquè això no està escrit al quadern i no ho dirà ningú més. El març del 94 el laboratori de Saragossa va confirmar foc bacterià als perers de la comarca. Un tal Erwinia amylovora. Quan això passa, sanitat vegetal ordena tala i crema en quaranta-vuit hores. L'ordre la signa l'agent comarcal, que era ell. Si no la signava, la signava un altre de la delegació provincial i venia amb la Guàrdia Civil i motoserres a les sis del matí. I no deixaven entrar ni els amos.

—I signant-la…

—Signant-la tenia les claus. Podia entrar els tres dies previs amb l'excusa de marcar els arbres, comptar els peus, fer l'inventari. I podia demanar ajudant. El seu ajudant vaig ser jo, dues nits seguides.

—Dues nits.

—La del vint-i-u i la del vint-i-dos. Vam entrar a l'hort del teu pare a les onze, en vam sortir a les quatre. Vam tallar llavor verda de cada arbre que ell havia marcat amb cinta blava. La vam assecar al garatge d'Ovidio amb paper de diari durant nou dies. La vam ficar a les caixes la primera setmana d'abril, precintades amb cera i gravades a foc amb les inicials del propietari. Les caixes les vam baixar a les arnes de nit, d'una en una, sense dir-ho a ningú. Ni tan sols als amos. Sobretot, no als amos.

—Per què no als amos?

—Perquè un amo que sap on és la seva llavor la va a buscar. I les arnes s'obren dos cops l'any. Qualsevol moviment estrany en un rusc al juny, i l'inspector veterinari ho apunta. Hi anava jo, Elsa. Jo era l'inspector. Ningú més obriria aquelles caixes fins que Ovidio o jo ho diguéssim.

—I no ho vau dir.

—Ell va morir l'any passat sense dir res. Jo tampoc ho pensava dir. I no ho hauria dit si tu no arribes a heretar les noranta-sis i no arribes a obrir la dotze amb les tisores de cera.

L'Elsa va continuar passant pàgines. Vuitanta files amb nom, paratge, varietat, nombre d'arbres, data i arna. En algunes pàgines Ovidio hi havia dibuixat a llapis un mapa de l'hort amb una creu per cada arbre del qual havia agafat llavor. En altres hi havia enganxat amb cel·lo un tros d'etiqueta amb el nom del viver d'origen, quan n'hi havia. Al final del quadern, una llista més curta amb lletra diferent: la de l'Amaro. Quaranta varietats més, salvades més tard, quan el ministeri va autoritzar baixar les caixes.

—Signar era el preu —va dir l'Amaro—. Sense signatura no hi havia claus. Amb la signatura teníem les claus de tot. Aquest és el perquè. No n'hi ha cap altre.

L'Elsa va tancar el quadern. El segell de la delegació era a l'última pàgina, al costat de la signatura d'Ovidio i una data: 12 d'abril de 1994. Al marge, amb la mateixa lletra menuda, una frase que l'Elsa va llegir dues vegades abans d'entendre-la: «per a qui ho obri sense demanar permís».

El quadern d'Ovidio empareja cada hort cremat amb la arna on va amagar la seva llavor: vuitanta horts, vuitanta arnes, vuitanta varietats que la comarca havia donat per perdudes.