MargenCondueixo de nit per la comarcal, la que era drecera abans que construïssin l'autovia. Ja no la fa servir ningú. Cinquanta quilòmetres de corbes sense ni un llum, ni un poble, ni una benzinera.
Des del quilòmetre quaranta, al retrovisor, veig uns fars. Al principi em va tranquil·litzar tenir companyia en tanta solitud. Després vaig notar que em seguien a la mateixa distància exacta, corba rere corba, sense acostar-se ni quedar-se enrere.
Vaig accelerar. Els fars van accelerar. Vaig frenar gairebé fins a parar. Els fars van frenar amb mi. Com lligats a mi per una corda invisible.
Fa mitja hora que no toco l'accelerador. El cotxe baixa, en punt mort, una costa que es va acabar fa vint quilòmetres. I els fars del darrere continuen allà, a la mateixa distància, il·luminant el seient buit del meu costat amb una llum que no projecta cap ombra, perquè surt dels meus propis ulls al mirall.