MargenVaig portar a arreglar el rellotge de paret de la meva àvia, aturat a les quatre i deu des de la matinada exacta en què va morir. Un rellotge bo, alemany, dels que no s'aturen sense motiu.
El rellotger, un home molt vell que hi havia al barri, el va obrir pel darrere amb dos dits tremolosos. Va mirar-hi dins una bona estona. Després va empal·lidir, el va tancar amb cura i me'l va tornar sense cobrar-me res.
«No està trencat», va dir, evitant-me els ulls. «Està esperant».
Li vaig preguntar esperant què. No m'ho va voler dir. Em va acompanyar a la porta amb pressa, i només quan ja era al carrer, amb el rellotge sota el braç, el vaig sentir murmurar a la meva esquena: «El mecanisme està intacte. Però les agulles ja no marquen l'hora que va ser. Marquen la que falta. Vagi amb compte a les quatre i deu».