Porto una figuera de nou metres i tanquen a les vuit

Cinc tones de figuera penjaven de la ploma —el braç de la grua— del meu camió, i a sota dues persones discutien sobre qui pagava l'aigua.

Em dic Garazi Zubillaga i condueixo un camió grua de quaranta tones: cabina, braç articulat i una plataforma al darrere. Trasplanto arbres grans. És un ofici que el 2041 dona de menjar perquè les ordenances d'ombra paguen per metre quadrat de capçada: un arbre fet val diners i talar-lo surt car, de manera que les promotores prefereixen pagar-me a mi abans que pagar la multa. En faig quatre o cinc al mes, gairebé sempre plàtans d'ombra i lledoners de vorera, ben regats i fàcils.

Aquell dimecres era una figuera de nou metres en un solar enderrocat de Bellreguard, i aquella figuera tenia termini.

Algú del barri va demanar una ordre de protecció provisional quan van començar a tancar amb tanques, i aquestes ordres duren trenta dies i no es renoven. La de la figuera es moria a les dotze de la nit. A les dotze i un minut la promotora podia treure la motoserra, i amb tot el dret del món.

L'altre termini era el de les vuit del vespre, i el posava en Bieito Carnota, l'aparellador que portava l'obra per la promotora.

—A les vuit segello el solar i l'entrego —em va dir a les dues, quan vaig arribar—. A les vuit i cinc, el camió que sigui a dins es queda a dins fins dilluns.

En Bieito no volia la figuera ni morta ni viva. Volia la seva acta d'entrega signada a l'hora. Ho vaig entendre: jo també he treballat amb un rellotge que havia posat un altre.

Vam començar a dos quarts i deu de tres. D'un arbre se'n mou el pa de terra, la bola de terra amb les arrels a dins, que en una figuera de nou metres surt d'uns dos metres de diàmetre i vuitanta de fondària. El truc és tallar al voltant amb pala de tall, una fulla que entra recta i deixa l'arrel neta. Amb retroexcavadora es triga la meitat i no val, perquè la retro arrenca en comptes de tallar i una arrel arrencada no cicatritza. Unes tres hores si va bé. Va anar bé. A les cinc i deu la tenia enlaire, embolicada amb malla, degotant per sota, cinc tones amb la terra.

I llavors va aparèixer la Txell Monegal.

La Txell és jardinera de l'ajuntament i és la raó per la qual aquell arbre tenia un lloc on anar: la plaça dels Tintorers, acabada de fer, amb tres escocells sense plantar —els forats de terra que es deixen al paviment per a un arbre— i un d'ells de tres metres. Sense la seva signatura de recepció jo no podia descarregar res en sòl municipal. Amb la seva signatura, onze quilòmetres i a dormir.

—No te la puc agafar —va dir, sense baixar de la bici.

M'ho va explicar en trenta segons i sense ni una disculpa, que és el que s'agraeix. L'aigua dels jardins del poble va per quota anual. La del 2041 estava gastada des del quinze de setembre, entre l'onada de calor d'agost i dues fuites al reg del poliesportiu. Una figuera trasplantada d'aquesta mida demana tres-cents litres a la setmana durant dos estius o s'asseca, i una figuera seca en una plaça nova és un pal amb branques que algú ha de pagar per retirar.

—Si et signo i es mor al maig, el mort és meu —va dir—. Porta-me-la a l'abril, amb la quota nova.

A l'abril la figuera seria llenya. Això ho sabíem totes dues.

Em vaig quedar mirant l'arbre enlaire, que costa diners cada minut que passa allà dalt, i després mirant la caseta d'obra. I em vaig recordar d'una cosa que no té cap misteri i que sap qualsevol que hagi trepitjat un enderroc: les obres tenen aigua.

Aigua d'abatiment de pols, la que es rega amb cuba —el camió cisterna d'obra— sobre la runa perquè el núvol no se'n vagi al barri del costat. Va per metres cúbics, es demana amb la llicència i es calcula generosa, perquè ningú no vol una denúncia per pols. I el solar de Bellreguard ja estava enderrocat.

Vaig anar a la caseta.

—Bieito, quanta aigua d'abatiment et sobra?

Va aixecar el cap de la tauleta igual que si li hagués preguntat pel seu grup sanguini.

—Quaranta-vuit metres cúbics. Per què?

Quaranta-vuit mil litres. Tres-cents litres per setmana són setze mil a l'any. Tres anys.

Li ho vaig dir. I aquí ve el que no m'esperava: en Bieito va aixecar la vista i va dir què volia a canvi.

—Te la passo. Però el camió fora a tres quarts i cinc de vuit, no a les vuit, perquè a les vuit he de ser segellant i no vull una ploma al mig. I t'emportes la runa del mur del carrer Tapineria en el mateix viatge, que són nou metres cúbics i m'estalvies una cuba.

Nou metres cúbics de runa a sobre d'un camió que ja portava cinc tones d'arbre. Vaig fer el compte en veu alta amb ell al davant: hi cabia, perquè la plataforma anava lliure i l'arbre va estirat sobre el coll del remolc, enganxat a la cabina. I em treia vint minuts del termini.

—Fet.

La Txell va escoltar l'acord per l'altaveu del mòbil, dreta entre tots dos, i l'única cosa que va preguntar va ser qui signava la cessió de l'aigua. En Bieito va dir que ell, la promotora directament a l'ajuntament, i que el truquessin demà per als números. Ella va treure el mòbil i va trucar a l'ajuntament allà mateix, davant nostre, perquè la Txell és de les que no es fien d'un demà.

A un quart de vuit l'arbre estava amarrat sobre la plataforma amb cinc eslingues, que són faixes de polièster que estrenyen sense tallar l'escorça, la capçada recollida amb malla i el pa de terra contra el coll. A dos quarts menys cinc de vuit vam carregar la runa als dos calaixos del darrere. Vaig sortir del solar a les set i trenta-vuit.

Els onze quilòmetres van ser el de menys, tot i que hi va haver un moment. Amb l'arbre estirat, el conjunt fa quatre metres seixanta d'alçada, i el pas sota la via del tren de la N-332 en té quatre vint. La volta pel camí de la Marjal són nou quilòmetres més i vint-i-cinc minuts que no tenia. El que es fa és buidar la suspensió d'aire del remolc, que baixa el pis set centímetres, i estirar l'arbre dotze graus més amb la ploma. Passes amb quinze centímetres de marge. Ho he fet sis vegades i encara em sua l'esquena les sis.

Vaig arribar a la plaça dels Tintorers a les vuit i vint, ja de nit. La Txell hi era amb dos operaris obrint l'escocell a pic i una cuba de deu mil litres aparcada al costat, demanada en aquelles dues hores amb els deu primers metres cúbics dels quaranta-vuit d'en Bieito.

Plantar de nit és millor que plantar al migdia, pel calor. Vam baixar la figuera a les nou menys cinc. La vam orientar com venia, amb la mateixa cara al sud, vam omplir amb la terra del seu propi pa de terra i li vam donar la primera aigua allà mateix: vuit mil litres en una hora i mitja, que és el que es beu un arbre d'aquesta mida el primer dia.

La Txell va signar la recepció a dos quarts d'onze, amb el paper recolzat al parafang del meu camió.

Jo vaig cobrar quatre mil dos-cents euros pel trasplantament i tres-cents per la runa. En Bieito va entregar el seu solar segellat a les vuit en punt. I a les dotze de la nit, quan va caducar l'ordre, la figuera feia tres hores que era a la plaça i ja no interessava a ningú de la promotora.

Mentre recollíem les eslingues li vaig preguntar a la Txell quants arbres li havien entrat aquell any a la plaça. Dos, em va dir, comptant la figuera.

Continuava enrotllant la mànega i no va aixecar el cap.

—Demà n'hi ha una altra a Oliva, Garazi. I a Oliva també estan enderrocant.