MargenEn buidar la casa de la meva mare vaig trobar que havia guardat, en una capsa de galetes rovellada, tots els botons que van sobrar de camises que ja no existien.
N'hi havia desenes. Nacre, os, plàstic tèrbol. Cadascun havia pertangut a una peça de roba, i cada peça a un dia, i cada dia a algú que se la va posar sense pensar que allò mereixia ser guardat.
La meva mare pensava que mereixia ser guardat.
Em vaig asseure a terra amb la capsa a la falda mentre a fora es feia fosc sense permís. No vaig plorar. Només vaig anar passant els botons entre els dits, un per un, com qui resa sense recordar les paraules.
Al final me'n vaig quedar tres. No els millors. Els que cabien dins del puny tancat, per poder sortir de la casa sense deixar-la anar del tot.