MargenA l'oficina d'objectes perduts de l'estació hi vaig treballar onze anys. La gent venia a buscar paraigües, carteres, ulleres, algun anell caigut entre les vies. Jo tenia un mètode: cada objecte, una etiqueta; cada etiqueta, una data. El que no es reclamava en noranta dies es donava. No es guardava res per sempre. Aquesta era la regla, i a mi les regles em sostenien.
Una tarda de novembre va entrar una dona gran, amb un abric massa gran, com si l'hagués heretat d'algú més alt. Es va acostar al taulell i no va dir paraigua, ni cartera, ni maleta.
—Vinc a buscar el meu fill —va dir—. El vaig perdre aquí, a l'andana tres, l'any 1981. Tenia sis anys. Li vaig deixar anar la mà un segon.
Jo feia onze anys que donava males notícies amb veu suau: no ha aparegut, potser demà, ho sento. Vaig obrir la boca per dir que allò no era aquella mena d'oficina, que jo només guardava coses, objectes, coses que caben en un prestatge.
Però la vaig mirar i no vaig poder. Li vaig preguntar com era. Me'l va descriure amb un detall ferotge, el jersei vermell, la dent que li faltava, la manera com arrossegava els peus. Va parlar deu minuts. Jo anava apuntant en una etiqueta, sense adonar-me'n, com si aquell nen també es pogués arxivar.
Quan va acabar, li vaig donar l'etiqueta. No sé per què ho vaig fer. Ella la va llegir, la va plegar amb cura, se la va guardar a la butxaca de l'abric enorme.
—Gràcies —va dir—. Ningú no m'havia deixat descriure'l sencer. A casa ja no el nomena ningú.
Se'n va anar. No va tornar mai. Em vaig jubilar l'any passat i van tancar l'oficina. La vigília, vaig buidar els prestatges, vaig donar el que quedava, vaig complir la regla fins al final. Només em vaig endur una cosa: una etiqueta en blanc, sense data, per si algun dia torna algú a buscar allò que no cap en cap prestatge.