MargenDurant tres anys vaig sentir la meva veïna del quart tocar el piano cada nit a les onze. No era bona. S'equivocava sempre al mateix compàs, repetia, tornava a començar. Jo vaig arribar a odiar aquell error, i després a esperar-lo, i al final a necessitar-lo per poder dormir.
No la vaig veure mai. En sabia el que se sap de les parets: que existia, que respirava a l'altre costat.
La nit que va deixar de tocar em vaig quedar despert fins a les tres, amb l'orella enganxada al sostre, esperant un error que no va arribar. L'endemà al matí vaig baixar a preguntar. Vaig trucar al quart. Em va obrir un home en samarreta, despentinat, amb cara d'haver dormit malament ell també.
—Perdoni —vaig dir—, la seva veïna, la del piano...
—Aquí no hi ha cap piano —va contestar—. Visc sol. Fa dotze anys que hi visc.
Vaig insistir. Li vaig parlar de l'error al mateix compàs, de les onze en punt, dels tres anys. Ell em va mirar amb una paciència estranya, la que es té amb els qui confonen els pisos.
—La meva dona tocava —va dir per fi, i alguna cosa se li va trencar a la veu—. S'equivocava sempre al mateix lloc. Es va morir fa tres anys. Jo no he tornat a obrir la tapa.
Ens vam quedar tots dos al llindar, sense saber què fer amb allò. Li vaig preguntar, perquè no vaig saber callar, per què havia deixat de sonar justament aquella nit.
—Ahir a la nit vaig vendre el piano —va dir—. Ja no ho aguantava.
Vaig tornar a casa. Aquella nit, a les onze en punt, em vaig asseure a la vora del llit i vaig esperar. No va sonar res. I per primera vegada en tres anys vaig entendre que l'error no havia estat mai d'ella. Era meu, que havia après a dormir sobre el dolor d'un desconegut.