El 1961 va caure una bomba H i només va aguantar un interruptor

Faro és un llogaret de tabac del comtat de Wayne, a Carolina del Nord, i a dos quarts d'una de la nit del 24 de gener de 1961 li va caure al damunt un bombarder sencer amb dues bombes d'hidrogen a dins. Una de les dues va anar complint en la caiguda, un rere l'altre, els passos de la seva seqüència de tret, i es va quedar a un. Aquell un era un commutador d'armament i segur, de baix voltatge, que ningú no havia tocat.

L'avió era un B-52G de la 4241a Ala Estratègica, amb base a Seymour Johnson, a vint quilòmetres d'allà. Volava en missió d'alerta aèria —patrulla amb les bombes ja muntades— quan l'operador de la perxa de l'avió cisterna el va avisar per ràdio que perdia combustible per l'ala dreta. En tres minuts se'n van anar 17.000 quilos de querosè. L'ala va cedir. Sis dels vuit tripulants van sortir de l'avió a uns 2.700 metres, abans que l'aparell es partís en l'aire; els altres dos van morir en el xoc. Dels sis que van saltar, un no va sobreviure a la caiguda.

A dins hi anaven dues bombes termonuclears Mark 39 Mod 2. Cadascuna tenia una potència de 3,8 megatones, unes 250 vegades la d'Hiroshima.

La primera es va comportar com si algú l'hagués llançat a propòsit. En sortir de l'avió que es desfeia, el seu mecanisme va interpretar la caiguda com un llançament normal i va anar complint la seqüència: es van deixar anar els cables d'armament, els baròmetres es van tancar a l'altura prevista, el temporitzador va córrer i el paracaigudes de frenada, de trenta metres, es va obrir. La bomba va baixar penjada, el paracaigudes es va enredar en un arbre al costat d'una granja de Faro i ella va quedar dreta, amb el morro clavat uns quaranta-cinc centímetres a la terra i gairebé sense una esgarrinxada. Els artificiers que hi van arribar de matinada la van trobar així, amb la càrrega intacta, i van trigar dos dies a desmuntar-la allà mateix.

Això no va sortir dels laboratoris durant mig segle. El 1969, Parker F. Jones, responsable del departament de seguretat d'armes nuclears als Laboratoris Sandia, va escriure un informe intern i el va titular «Goldsboro revisitat, o: com vaig aprendre a desconfiar de la bomba H». Classificat i escrit a màquina, deia que la Mark 39 Mod 2 no tenia prou seguretat per al paper d'alerta aèria, i que aquella nit «un simple interruptor de baix voltatge, de tecnologia de dinamo, va ser l'única cosa que es va interposar entre els Estats Units i una catàstrofe de primer ordre». L'informe va sortir a la llum el 2013: el va demanar el periodista Eric Schlosser per la llei de transparència i el va publicar l'Arxiu de Seguretat Nacional de la Universitat George Washington.

La segona bomba va caure pitjor i va acabar millor. Va baixar sense paracaigudes, va entrar en un camp entollat a uns 1.100 quilòmetres per hora i es va desfer sota el fang. Els equips van excavar en el llot, van passar dels vint metres, van pujar peces i no van arribar a la segona etapa, la d'urani.

Així que l'assumpte es va resoldre per escrit: el cos d'enginyers de l'Exèrcit dels Estats Units va comprar sobre aquell punt una servitud circular d'uns cent vint metres de diàmetre, i allà no s'hi cava sense permís. El 2012 l'estat de Carolina del Nord va plantar vora la carretera un cartell històric per explicar-ho. La segona etapa, la d'urani, continua allà baix: la Universitat de Carolina del Nord la va situar a uns cinquanta-cinc metres, més o menys tres.