Margen
Abans: van apagar el generador el novè dia per no respirar 121 ppm. Queden 95,7 litres i dues bateries per a la ràdio.
El desè dia va començar amb tres al compte i amb noranta-cinc litres i set dècimes de gasoil en un dipòsit tancat amb clau, que és la primera vegada a Iratxeta que sobra combustible i falta una altra cosa. Faltava llenya. Encara no ho sabia ningú a les set del matí, perquè en nou dies ningú no l'havia comptada.
Els nou havien dormit al menjador, al costat de llevant, amb els sacs apilats contra el envà de ponent i un altre sac enrotllat al peu de la porta del passadís. La Idoia Bergara, trenta-nou anys, guarda d'Iratxeta i infermera d'urgències fins al 2019, es va llevar a les cinc i vint a posar llenya a l'estufa, que és el que havia estat fent cada dues hores des de la una i vint de la matinada. El registrador de la Fani era damunt de la taula llarga, encès, amb la pantalleta a nou parts per milió: el fum de l'estufa, que surt per l'altre vessant i no pel tub partit. Nou, no cent vint-i-un. En això la decisió del novè dia estava funcionant.
El que no funcionava era la resta de la casa. La Fani Quiroga, vint-i-vuit anys, geòloga, que va pujar a canviar els sensors del vessant el dia abans de l'allau, va llegir els canals de temperatura de la nit a un quart de vuit i els va cantar sense adornar-los.
—Menjador, sis i mig a les quatre de la matinada, que és el pitjor moment. Passadís, un sota zero. Dormitori petit, tres sota zero, i baixant una dècima per hora.
—Va al que vas dir —va dir la Idoia.
—Va al que vaig dir. A una dècima per hora, el dormitori arriba a vuit sota zero la tercera nit, la de l'onze al dotze. Ni abans ni després.
L'Aitor Sein, disset anys, en pràctiques de guarda aquella temporada, ho anotava a la seva llibreta quan va aixecar el cap i va fer el compte en veu alta. El va fer a poc a poc, com qui espera que algú el corregeixi.
—Ahir vam dir quatre nits sense motor. Del nou al dotze n'hi ha tres. Anit va ser la primera.
Ningú no el va corregir. La Mercedes Arriaga, cinquanta-cinc anys, jutgessa de pau jubilada, que porta la comptabilitat del gasoil a la contraportada del llibre de firmes des del tercer dia, va passar el dit per la seva pròpia columna i es va quedar un moment callada.
—Té raó el noi —va dir—. A la meva columna hi ha les tres.
—La que va escriure quatre vaig ser jo —va dir la Idoia—. Ahir, a la una i deu, al llibre de firmes i davant dels nou. Vaig comptar els dies que quedaven: el nou, el deu, l'onze i el dotze. Quatre dies, però tres nits. En queden tres.
—Millor tres que quatre —va dir en Ramiro Bouzas, quaranta-quatre anys, muntanyenc i fuster de ribera, que des del dia de l'allau demanava baixar.
—Millor tres —va dir la Idoia—, i encara s'hi ha d'arribar.
A les nou va enviar en Casimiro i l'Aitor al llenyer. No per la llenya en si: volia saber quanta en quedava per poder dir un número en veu alta, perquè en nou dies havia après que en aquella casa les discussions només s'acabaven quan algú posava un número damunt de la taula llarga.
En Casimiro Lete, setanta-un anys, soci del club des d'abans que existís el refugi nou, ha pujat trenta hiverns a Iratxeta i ha carregat aquell magatzem de llenya gairebé tots els tardors. Van tornar a dos quarts de deu. En Casimiro duia el gorro posat, com sempre dins de casa, i les mans negres d'escorça.
—Dinou braçades —va dir l'Aitor—. Comptades de dues en dues i dues vegades.
—Dinou de les bones —va dir en Casimiro—. A sota n'hi ha dues fileres més, però aquelles són les del terra i estan mullades de baix. Aquelles no escalfen: fumegen.
La Idoia es va asseure i va demanar el llapis a la Mercedes.
—I quanta se'n va cremar ahir?
L'Aitor ho tenia apuntat perquè ho apuntava des del primer matí sense que ningú l'hi manés, igual que apuntava l'arrencada i l'aturada del motor.
—Onze. De les set del matí d'ahir a les set d'aquest matí, onze braçades.
La Mercedes va fer la divisió a la contraportada i la va ensenyar sense comentar-la, que és com ensenya ella els comptes.
—Dinou entre onze són quaranta-una hores i mitja. Comptant des d'aquest matí a les set, se'ns acaba a dos quarts d'una de la nit del dia onze. La finestra de l'helicòpter és de l'onze en endavant, que pot ser l'onze o pot ser el dotze.
—I les dues fileres de sota —va dir en Ramiro.
—Les dues fileres de sota són mitja braçada de calor i una xemeneia plena de brea —va dir la Idoia—. Si m'enquitranes el tub de l'estufa, em quedo sense l'única cosa que escalfa aquesta habitació i sense poder encendre-la un altre cop fins que algú pugi amb un escuraxemeneies. Això no ho penso fer.
Nou dies de números i aquell va ser el primer que no es podia arreglar estrenyent una abraçadora ni racionant un litre. Ho va dir la Lena Bouzas, quaranta-un anys, muntanyenca i anestesista, germana d'en Ramiro, que des del mesurament del setè dia dorm al banc de llevant i que aquell matí ja parlava amb la seva veu de sempre.
—Llavors la pregunta d'ahir té resposta. Aguantem tres nits sense motor, sí. Sense llenya, no.
La Idoia va posar damunt de la taula el que hi havia, que eren tres coses i cap de bona, i les va dir senceres perquè ningú no les hagués de preguntar després.
La primera: tornar a encendre el generador de matinada el dia dotze, quan la llenya s'acabi, i quedar-se els nou al menjador. El menjador mesura quaranta-un amb el motor en marxa; ho va mesurar la Fani el novè dia, després del pedaç.
—Quaranta-un són el doble del límit de vuit hores en un lloc de treball, que són vint —va dir la Lena—. No passa el pic de quinze minuts, que són cent. Mitja nit a quaranta-un no mata ningú sa. Jo tinc aquí un home de setanta-un i un altre de seixanta-sis que porta set dies sortint d'una hipotèrmia moderada, i a tots dos els tocaria dormir-hi dins. I no signaré que això és segur, perquè no ho és.
La segona: la fusta de les lliteres del dormitori alt, que són vuit de pi i hi són des que es va fer el refugi nou.
—Estan envernissades —va dir en Sabino Amantegui, seixanta-sis anys, guarda d'aquest refugi del 1991 al 2022, des del banc de la cantonada—. Les vaig envernissar jo el 2016, amb el que hi havia. Això en una estufa de llenya és exactament el mateix que les fileres mullades, però més de pressa.
—I els llistons del somier?
—Els llistons del somier són contraxapat.
En Ramiro es va aixecar i va anar a la tercera abans que la Idoia la digués.
—La tercera és que algú baixi. Fa nou dies que ho dic.
—La tercera és que algú baixi —va repetir la Idoia—, i és la primera vegada que la dic jo.
En Txomin Elordi, seixanta-dos anys, pastor, que puja a Iratxeta el correu del club des del 1994 i baixa el que s'hagi de baixar, feia des de les set del matí dret vora els fogons amb les mans a les butxaques. Havia dit que no al corredor de Larrondo el primer dia, el sisè i el novè, i les tres vegades sense explicar per què.
—No.
—Ahir vas dir que el corredor el miraves avui i que el miraves tu primer —va dir la Idoia—. No et demano que baixi ningú: et demano això. Que surtis a mirar-lo i que tornis abans que marxi la llum. Si em dius que no hi ha pas, s'ha acabat la discussió i demà encenc el motor i assumeixo el que diu la Lena. Però vull que m'ho diguis havent-ho vist avui, no recordant com estava dimarts.
En Txomin va treure les mans de les butxaques.
—Si surto, surto amb un. Sol no es marca.
—Surto jo —va dir en Ramiro.
—Surts tu, sí —va dir en Txomin—, perquè si no et porto avui te'n vas demà d'amagat.
Van sortir a les deu i vint amb sis jalons dels del club, una pala, trenta metres de corda de vuit i la sonda d'en Txomin, que és de les d'abans, d'alumini, i que ell porta des de fa més anys dels que el refugi nou porta dret. La Idoia els va donar quatre hores i mitja, comptant l'última de llum dolenta, i els va dir que si a les tres no eren a la porta, sortia ella.
A dins es va fer un dia llarg.
A la una la Idoia va fer la trucada del dia. Des del segon dia la ràdio del refugi parla amb el club a les tretze en punt i a les vint en punt, set minuts cada vegada, que és el que ella va decidir per estirar les bateries. Va contestar el mateix de sempre, el vocal de muntanya, i va dir el mateix que el novè dia amb una paraula diferent: que la previsió continuava donant l'onze com a primer dia amb vent per sota de quaranta quilòmetres per hora al coll, que l'helicòpter de la unitat estava compromès fins a l'onze en un rescat de l'altra vall, i que si l'onze no podia ser, seria el dotze.
—I si el dotze tampoc? —va preguntar la Idoia.
—Llavors pugem caminant, i caminant són vuit hores des de la pista forestal.
L'Aitor va apuntar els set minuts. La Fani va mesurar després les dues bateries amb el polímetre i va dir els números en veu alta, perquè en aquella casa els números es diuen en veu alta: la posada, dotze coma u; la de reserva, que porta tres dies a l'ampit del nord, onze coma quatre.
—Amb aquestes dues n'hi ha per parlar fins al dotze si continuem amb set minuts —va dir—. Per a més, no.
La Fani va posar el registrador arran de terra, al costat del sac de la porta del passadís, perquè volia saber si l'estufa ficava monòxid a l'alçada a la qual dormia la gent; va sortir set, dos menys que a la taula. La Mercedes va copiar en net l'expedient 47/2021 i els dos fulls rosa, a mà, en tres folis, perquè va dir que un paper que fa quatre hiverns que és guardat en un armari de xapa no havia de baixar la muntanya en un sol exemplar. En Sabino la va ajudar a llegir la seva pròpia lletra del 2021 als dos llocs on se li havia escorregut la tinta. En Casimiro i l'Aitor van pujar les dues fileres mullades, les van partir fines amb la destral i les van posar a assecar dretes contra la paret de l'estufa, que no les assecaria en un dia però que era l'única cosa que s'hi podia fer.
Van tornar a tres quarts de tres tocats, amb llum encara.
Tornaven sense els sis jalons i amb el pantaló d'en Ramiro estripat des del genoll. En Txomin es va treure la sonda de l'espatlla, la va deixar a terra recolzada a la paret i es va asseure al banc abans de parlar, que és una cosa que no li havien vist fer en deu dies.
—Hi ha pas —va dir.
Ho va explicar en l'ordre en què ho havia caminat. Per la canal de la font no es baixa: l'allau de dimarts la va deixar carregada de blocs fins al segon ressalt i per damunt encara penja la meitat de la cornisa que no va marxar. Per la fageda del nord tampoc, perquè per entrar a la fageda cal creuar la pala que penja sota la canal del nord, i aquella pala està viva, i ho va estar també el primer dia i el sisè i ahir. Queda el corredor de Larrondo, que comença cent metres per sota del refugi, al portell de Larrondo, i que ell no volia.
—El terç de dalt té placa. L'he sondada en tres llocs: quaranta centímetres de gruix sobre una capa de grans que no agafa. Això es creua d'un en un, amb corda, i es creua per l'esquerra arrapat a la roca, que és on he posat quatre jalons. Els altres dos se'm van quedar a baix, al colze, que és on cal ficar-se al canaló.
—I a sota? —va preguntar la Idoia.
—A sota és gel viu fins a la fageda. Gel de debò, no neu dura: es baixa d'esquena, amb grampons i amb les dues mans ocupades. Del portell a la pista forestal hi ha quatre hores si no es trenca res, i si es trenca alguna cosa, no hi ha quatre hores.
Ningú no va dir res. La Fani va apuntar l'hora, per costum.
—Està marcat —va dir en Txomin—. I ara l'altra cosa.
Es va quedar mirant la taula llarga, no les persones, com fa la gent que dirà una cosa que fa deu dies que no diu.
—El vint-i-u de febrer del 2003 jo vaig baixar per allà el meu germà. Fermín Elordi, quaranta-un anys, pastor com jo. Se li va trencar la placa al terç de dalt, al lloc exacte on he posat els jalons, i vaig trigar nou hores a baixar-lo fins a la pista. Per això dic que no des del primer dia, i no ho havia explicat perquè no venia a tomb mentre hi hagués gasoil.
En Casimiro es va treure el gorro, que era la primera vegada en deu dies.
—Jo era al club el 2003 —va dir—. Hi vam posar una placa amb el seu nom al portell de Larrondo.
—És sota la neu —va dir en Txomin—. L'he vista avui, perquè he hagut de cavar per clavar el primer jaló.
Es va aixecar, va agafar la sonda de terra i la va deixar recolzada al costat de la porta, amb els guants a sobre, al lloc on la deixa cada vegada que torna de fora.
—Ja sabeu per on es baixa, i ho he marcat perquè hi baixi qui hi hagi de baixar. Jo per allà no hi torno a baixar, i no vull que hi baixi ningú.