Margen
Portes tres pulsacions i el semàfor continua vermell. Prems una altra vegada, més fort, amb el nus del dit, i mires de reüll per si algú t'ha vist. I ho fa tothom, i en més llocs dels que et penses aquell botó no està connectat a res.
El cas més ben documentat és Nova York. El febrer de 2004, The New York Times va publicar les xifres del mateix departament de transport de la ciutat: dels 3.250 polsadors de vianants instal·lats als carrers, uns 2.500 estaven desactivats. En funcionaven uns 750. No era una avaria ni un descuit. A partir dels anys setanta la ciutat va anar passant els semàfors a control informàtic central, amb cicles fixos que no admeten interrupcions, i els polsadors van deixar de pintar-hi res. Arrencar-los costava al voltant d'un milió de dòlars, així que es van quedar on eren, amb el cartellet i tot.
El mateix passa dins de l'ascensor. Als Estats Units, la llei d'accessibilitat de 1990 obliga que les portes es mantinguin obertes un temps mínim perquè hi pugui entrar algú que es mogui a poc a poc. Resultat: en moltíssims ascensors instal·lats des d'aleshores, el botó de tancar portes no fa cas a un passatger normal. Amb la clau de servei sí que funciona. Per als bombers, també. Per a tu, no.
Els enginyers tenen nom per a això i no ho dissimulen: botó placebo. I el motiu de deixar-los posats no és només el cost de treure'ls. És que esperar prement es fa més curt que esperar quiet. El cicle del semàfor no s'assabenta del teu dit: dura els mateixos segons que si et quedes quiet.
Abans que agafis mania a tots els polsadors del barri: a Espanya i a bona part d'Europa molts manen de debò, sobretot fora del centre, de nit i en cruïlles de poc trànsit, on el semàfor està verd per als cotxes fins que algú demana pas. I els que porten un petit altaveu o un relleu a sota gairebé sempre són dels bons, perquè a més de demanar el pas activen el senyal sonor per als vianants cecs. Aquell prem-lo encara que tinguis pressa, i no per tu.
Hi ha una manera de sortir de dubtes a la teva pròpia cruïlla i costa dos dies. Demà cronometra des que arribes a la vorera fins que es posa verd, sense tocar res. Demà passat, mateixa cruïlla i mateixa hora, prem tot just arribar. Si el número surt igual les dues vegades, el teu és d'adorn. Si s'escurça, enhorabona: el teu mana, i els dotze veïns que esperaven amb tu t'ho deuen a tu.