La feina s'infla fins a omplir el temps que li donis

El 1955, l'historiador Cyril Northcote Parkinson va obrir un assaig a The Economist amb una frase que ja no ha sortit mai més dels manuals: «la feina s'expandeix fins a omplir el temps disponible per acabar-la». El seu exemple era una senyora amb tot el dia lliure per enviar una postal: una hora buscant les ulleres, una altra decidint la frase, una altra dubtant si agafar el paraigua fins a la bústia. El que una persona ocupada resol en tres minuts pot, amb l'agenda buida, devorar una jornada sencera.

La lliçó pràctica és girar-ho del revés: si la feina s'adapta al recipient, tria tu el recipient. Un informe amb una setmana de termini es converteix en una setmana d'informe; el mateix informe amb una tarda, en una tarda. No és màgia ni pressa: és que el límit t'obliga a decidir què importa i què era farciment.

Prova la versió domèstica: a la propera tasca, dona-li la meitat del temps que pensaves donar-li, amb un rellotge a la vista. Gairebé res no cap al forat original. Gairebé tot cap en un de més petit.