Ratllo el tercer lloc davant de la jutgessa àrbitra

Declaro que a les 12:41 vaig ratllar el tercer lloc de la llista de meta amb un retolador vermell, davant de la jutgessa àrbitra, i que ho vaig fer sabent que el lliurament de premis era a les tretze en punt. Em dic Aníbal Sotoca, tinc cinquanta-quatre anys i cronometro curses populars des del 1998: soc el que posa les catifes, les connecta i signa els resultats. Sense aquella signatura, la federació no publica res.

La prova era la Mitja de Ledesma, vint-i-un quilòmetres i noranta-set metres, vuit-cents dotze dorsals. Poso tres catifes: una a la sortida, una al quilòmetre dotze i una a la meta. Una catifa és una tira de goma amb antenes a dins; quan el corredor la trepitja, el xip que porta al dorsal respon i l'ordinador anota l'hora amb una centèsima de precisió. No mesura la velocitat ni l'esforç. Només anota a quina hora va passar cada xip per cada lloc.

A les 12:33 vaig tancar la finestra d'arribades i vaig treure el podi masculí per imprimir-lo. Primer, Dani Sanchidrián, 1h09'12". Segon, Iker Bermejo, 1h11'56". Tercer, Rubén Otazu, dorsal 214, 1h13'42".

Vaig mirar el parcial del tercer per costum, perquè els parcials són el primer que canto per megafonia. Rubén Otazu havia trepitjat la catifa del quilòmetre dotze a 58'11".

D'allà a meta hi ha nou quilòmetres i noranta-set metres. Entre 58'11" i 1h13'42" hi ha quinze minuts i trenta-un segons. Ho vaig fer tres vegades a la calculadora del mòbil perquè no m'ho creia: són nou quilòmetres a trenta-cinc quilòmetres per hora. Un ciclista ben entrenat va a aquesta velocitat en pla. El rècord del món de mitja marató va a una mica més de vint-i-dos.

I vaig pensar a no dir res. Ho vaig pensar de debò, els tres minuts que vaig trigar a creuar de la furgoneta a la carpa: tancar el fitxer, cantar el podi i que dilluns ho mirés un altre. He fet coses pitjors per arribar a casa abans.

Vaig anar a buscar la Noelia Peñas, la jutgessa àrbitra que la federació designa per a cada prova. És la que valida el recorregut, la que resol les reclamacions i la que, al final del dia, respon del fet que la cursa va ser una cursa. Era a la carpa de l'organització amb el llistat de premis i una caixa de trofeus oberta.

—Tinc un problema amb el tercer —li vaig dir, i li vaig posar el paper damunt de la caixa—. Els seus parcials no s'aguanten.

El va llegir amb les ulleres a la punta del nas. La Noelia porta vint anys en això i no va necessitar que li expliqués l'aritmètica.

—Pot haver-se-li caigut el xip i haver-se'l posat un altre —va dir.

—Aleshores tampoc no és seu el temps.

—O pot ser que la teva catifa del dotze l'agafés tard.

Això sí que ho tenia comprovat. La catifa del quilòmetre dotze va registrar set-cents noranta-un corredors aquell matí sense cap forat, i els parcials dels dos primers i del quart quadren amb els seus temps finals al segon. Si la meva catifa anés tard, aniria tard per a tothom. Per passar per una catifa a 58'11" i per la següent a 1h13'42" cal haver fet nou quilòmetres en quinze minuts i mig. Això no ho fa ningú.

Li ho vaig ensenyar a la pantalla del portàtil, que duia a la carpa sota el braç. La catifa de meta guarda, a més de l'hora, la potència amb què respon cada xip: es veu si el corredor hi va passar pel centre o per la vora. La del 214 era una lectura neta, de les de trepitjar al mig. I al vídeo de meta, que gravo jo mateix amb una càmera fixa a l'arc per resoldre les arribades ajustades, en Rubén Otazu entra pel carrer de la dreta a 1h13'42", sol, sense ningú a quinze metres i amb la cara de qui acaba de córrer.

—Ja —va dir la Noelia, i es va quedar mirant la pantalla més estona de la que calia.

—Aníbal —va dir, i va abaixar la veu—, tinc l'alcalde, la banda del poble i dos autobusos a les tretze. Dona'm el podi, fem la foto i això ho resolem dilluns amb el comitè. Ningú no es morirà per una copa.

—Si signo aquesta llista, dilluns el comitè té una acta signada per mi dient que aquell home va córrer vint-i-un quilòmetres.

—Un full de paper, Aníbal. És el que t'estic demanant.

—Signo el que mesura la meva màquina. I la meva màquina diu que entre les dues catifes falten nou quilòmetres.

Ens vam quedar tots dos mirant la caixa de trofeus. Jo sabia què estava pensant, perquè a mi també se'm va passar pel cap: en Rubén Otazu té trenta-un anys, és soldador al polígon de Ledesma i corre amb la samarreta del club de la fàbrica. El conec de cinc o sis curses. Es jugava una copa de trenta euros i una foto al grup del poble.

També sabia el nom del quart. Asier Larrañaga, 1h15'03", amb una rampa al bessó des del quilòmetre quinze. El tenia a trenta metres de la carpa, assegut a la vorada, traient-se les sabatilles. Aquell era el que se n'aniria a casa sense assabentar-se que havia quedat tercer.

La Noelia va mirar el rellotge de la carpa. Les 12:39.

—Si ho ratlles, el lliurament es fa igual a les tretze —va dir—. Amb la llista corregida, sense explicacions per megafonia i sense que ningú parli amb la premsa del poble fins que jo parli amb el comitè. I dilluns dono la cara jo davant del comitè.

Va agafar el paper, el va llegir un altre cop i me'l va tornar.

—Ratlla-ho tu. És la teva signatura.

Vaig treure el retolador vermell de la butxaca de la jaqueta i vaig ratllar la línia del 214 davant d'ella. A sota hi vaig escriure a mà els tres noms correguts: Sanchidrián, Bermejo, Larrañaga. Hi vaig posar l'hora, 12:41, i les meves inicials al costat, que és com es corregeix una acta quan ja està impresa.

La Noelia va cridar en Rubén Otazu per megafonia, amb el seu nom i el seu dorsal, i el va esperar dreta. Va venir caminant a poc a poc, amb la medalla de finisher encara posada. Va mirar els dos números que ella li ensenyava i va dir l'única cosa que va dir en tot el matí: «La catifa del dotze estava mal posada». Es va treure la medalla, la va deixar damunt de la taula i se'n va anar cap a l'aparcament.

A les 13:00 es van lliurar els premis amb la llista corregida. L'Asier Larrañaga va pujar al tercer graó del podi sense saber per què, perquè ningú no li va explicar res fins després, i es va quedar mirant la copa amb cara de creure que s'havien equivocat.

Jo no em vaig quedar a la foto. Vaig tornar a la furgoneta, vaig desconnectar el portàtil de la catifa de meta i em vaig endur el fitxer de parcials en brut, el que no imprimeix ningú, amb els set-cents noranta-un registres horaris del quilòmetre dotze. El vaig copiar en dues memòries diferents, en vaig posar una al sobre de l'acta per al comitè i l'altra a la guantera. Després vaig recollir les tres catifes, començant per la del dotze.