33 homes a 73 metres i ningú no n'havia pujat mai

08:40 del 23 de maig de 1939, davant de les illes Shoals, uns illots a l'altura de Portsmouth, a la costa de Nou Hampshire. El submarí Squalus, de l'Armada dels Estats Units, lliurat feia menys de tres mesos, comença la seva dinovena immersió de proves. A bord hi van cinquanta-nou persones: cinquanta-sis mariners i tres civils de l'arsenal de Portsmouth que hi pugen a comprovar les màquines. El comandament el porta el tinent Oliver Naquin, trenta-cinc anys. La maniobra que assajaran és la que qualsevol submarí haurà de fer en guerra: passar de superfície a immersió en menys d'un minut.

Cinc minuts després. El tauler de control del pont dona llum verda: totes les obertures tancades. No ho estan. La vàlvula d'inducció principal —el conducte de gairebé un metre de diàmetre pel qual els motors dièsel xuclen aire quan el vaixell navega en superfície— no ha tancat. El mar entra cap a la sala de màquines de popa a raó de tones per minut. A dins, el soroll és un cop d'aire comprimit que tapona les orelles.

Naquin ordena tancar les portes estanques. Les portes es tanquen contra els companys que són a l'altre costat. Els mampars aïllen la popa inundada de la proa seca. Vint-i-sis homes queden darrere d'aquestes portes.

Deu minuts després. El Squalus es recolza al fons amb la popa enfonsada al llim. La profunditat és d'uns dos-cents quaranta peus: setanta-tres metres. Fins aquell dia, cap tripulació de cap país havia sortit viva d'un submarí enfonsat a aquesta cota. El pulmó d'emergència que la mateixa Armada repartia —una bossa de respiració anomenada pulmó Momsen— s'havia provat fins a uns dos-cents set peus, seixanta-tres metres, i sempre amb homes entrenats i descansats; els de baix portaven hores de fred i d'aire viciat. Per a setanta-tres metres no hi havia cap procediment escrit ni un sol antecedent.

Primera hora al fons. Els trenta-tres supervivents estan repartits entre la sala de torpedes de proa i els compartiments del davant. Naquin mana disparar coets de senyals, que surten a la superfície i s'apaguen, i deixa anar la boia de senyals: un flotador unit al casc per un cable que porta a dins una línia telefònica. Després ordena que ningú no es mogui més del que calgui, que s'apaguin els llums i que s'estengui calç sodada per terra. La calç sodada absorbeix el diòxid de carboni que exhalen; com menys es moguin, menys en produeixen. Fa fred, i el fred augmentarà tota la nit.

Migdia del 23, a bord del Sculpin. El submarí bessó, que ha sortit de Portsmouth a buscar-los, veu un dels coets i després la boia. Un mariner es despenja, obre la tapa i despenja el telèfon. A l'altre costat contesten. La conversa dura el que dura: a l'oficial del Sculpin li confirmen que la popa està inundada, Naquin s'hi posa, diu «Hello, Wilkin» i el cable es parteix pel balanceig del mar. En aquell mig minut a dalt han sabut que hi ha gent viva i on. Qui fixa el punt perquè no es perdi és el remolcador Penacook, arrossegant un rossegall —l'àncora de quatre ungles que serveix per rastrejar el fons— fins a enganxar-se al casc.

Tarda del 23, a New London. De l'arsenal de Connecticut salpa el Falcon, un vaixell de salvament amb una grua, una cambra de descompressió i, a coberta, un aparell que no s'ha fet servir mai en una emergència real: la campana de rescat McCann. És una campana d'acer de deu tones, amb forma de pera, dividida en dos compartiments; es baixa fins a l'escotilla del submarí guiada per un cable que un bus ha d'enganxar a baix, a mà, i se segella contra l'anella de l'escotilla deixant anar aire per expulsar l'aigua. Porta el nom de l'oficial que la va acabar, Allan McCann, i parteix de la idea d'un altre, Charles Momsen, de sobrenom Swede, que fa deu anys que insisteix que un submarinista enfonsat es pot anar a buscar. Momsen puja a bord del Falcon per dirigir el busseig. L'aparell ha funcionat en proves, amb voluntaris i bon temps. En una emergència, mai.

Nit del 23 al 24. Dins del Squalus la temperatura baixa fins a voltar el punt de congelació. Els homes es fiquen a les lliteres de dos en dos per conservar la calor, amb mantes i roba de feina molla. Es parla poc perquè parlar consumeix aire. Alguns resen, alguns dormen. Naquin recorre els compartiments cada cert temps comprovant qui tremola i qui no, perquè el que ha deixat de tremolar és el que està pitjor.

Cap a les tres de la matinada. A la superfície senten cops que pugen per l'aigua i triguen un moment a entendre que són morse. És un sotsoficial del Squalus picant el casc amb una clau anglesa. El missatge que envia, i que va quedar escrit als comunicats d'aquella nit, són quatre paraules: «Condition satisfactory but cold». Durant les hores següents, aquella clau i un martell són l'únic telèfon que queda: els de baix i els de dalt es parlen a cops contra l'acer.

Matinada del 24 de maig. El Falcon arriba a la vertical i fondeja quatre àncores per quedar-se immòbil sobre el submarí. Comença la feina dels bussos: baixar fins a la coberta del submarí amb escafandre de casc i vestit de lona, amb aire enviat des de la superfície per una mànega.

Mig matí del 24. El bus Martin Sibitzky baixa fins a la coberta del Squalus, troba a les palpentes l'escotilla de sortida de proa i enganxa el cable mestre a l'anella. Aquest cable és tot l'invent: la campana s'arria per ell com un gra que baixa per un fil, i arriba a l'escotilla exacta i no a la coberta del costat.

Migdia del 24. La campana es despenja del Falcon amb dos homes a dins. Baixa a poc a poc, es posa sobre l'escotilla, bufa aire per expulsar l'aigua del compartiment inferior i crea un segell. Només aleshores es pot obrir l'escotilla del submarí sense que hi entri el mar. Així surten els trenta-tres: asseguts dins d'una campana d'acer segellada sobre l'escotilla, en tandes de set a nou, mentre des del Falcon estiren el cable.

Tarda del 24. El primer viatge porta set homes a la superfície. Feia més d'un dia que eren al fons. El segon viatge en puja nou. El tercer, nou més: vint-i-cinc en tres viatges que surten rodons. En queden vuit a baix, amb Naquin, que ha decidit ser l'últim a sortir.

Nit del 24. El quart viatge és el que gairebé ho espatlla tot. La campana carrega els vuit últims i comença a pujar; a cent seixanta peus —uns cinquanta metres— el cable d'arriada es desfila i s'encalla al mecanisme. La campana ha de tornar a baixar fins al submarí i quedar-s'hi, amb vuit homes i dos operadors a dins, mentre a dalt decideixen què fer. No hi ha motor que la pugi. Momsen ordena fer-ho a mà: els mariners del Falcon es posen en filera i estiren el cable pam a pam, rellevant-se.

Passada la mitjanit, ja 25 de maig. La campana trenca la superfície amb els vuit últims. Trenta-tres homes, quatre viatges, cap baixa en el rescat. És el primer salvament amb èxit d'una tripulació des d'un submarí enfonsat de tota la història de la navegació, i encara és el patró pel qual es dissenyen els aparells de rescat d'avui.

Després. Els vint-i-sis de popa no van poder ser recuperats fins al reflotament. L'Armada va concedir la Medalla d'Honor a quatre bussos —William Badders, Orson Crandall, James McDonald i John Mihalowski—, tots quatre per la feina d'aquelles hores. El Squalus va ser hissat del fons el 13 de setembre de 1939, remolcat a Portsmouth, reparat i tornat al servei amb un altre nom, Sailfish, perquè ningú no hagués d'embarcar en un vaixell maleït; durant la guerra va enfonsar set vaixells japonesos. Els mariners sempre el van anomenar Squailfish.