Margen
A casa de la meva àvia, el rellotge de la cuina anava cinc minuts avançat. El va avançar ella expressament fa quaranta anys, «per anar amb el món al davant», i tota la família va aprendre a restar: si el rellotge deia les dues, eren les dues menys cinc. Fer aquella resta era, sense adonar-nos-en, la nostra manera de ser en aquella cuina.
Quan va morir, al març, la meva mare i jo vam anar a buidar el pis. Vam fer caixes, vam despenjar cortines, vam regalar la vaixella. El rellotge continuava al seu clau, sobre la porta. Vaig mirar el mòbil per costum, per fer la resta.
Marcava l'hora exacta.
Ningú no l'havia tocat. Li vaig donar la volta: la mateixa pols de sempre, la mateixa pila inflada que feia anys que amenaçava de rendir-se. La meva mare va dir que les piles velles endarrereixen, que era qüestió de temps que les dues hores es trobessin. Segurament.
Me'l vaig endur a casa, el vaig penjar sobre la meva porta i el vaig avançar cinc minuts.