MargenLa pluja parla un idioma que tots vam entendre de petits i vam oblidar en aprendre a tenir pressa.
Cau sobre les teulades amb paciència de mestra, repeteix la lliçó a cada gotera, lletreja contra el vidre una paraula llarga que vol dir queda't.
De petit la traduïa sense esforç: la pluja deia bassal, deia vaixell de paper, deia avui no hi ha escola de l'ànima.
Després vaig créixer i la pluja va començar a dir embús, a dir se m'ha calat l'abric, a dir una altra tarda perduda contra la finestra d'una oficina.
Però aquesta nit, per fi, l'escolto. Apago la pantalla, l'excusa, el soroll, i deixo que caigui sense traduir-la, sense exigir-li que signifiqui res d'útil.
I llavors torna l'idioma antic, el que no demana, el que només insisteix, gota a gota, que estar viu va ser sempre això: un sostre, una remor, i algú a dins disposat a no sortir corrent.