Benjamín Cardus ja ha comprat la furgoneta per 90 euros

Abans: la Ruth va descobrir que la retirada de la furgoneta el 2023 la va demanar per telèfon un particular amb el número de Frigoríficos Cardus.

A les onze i vint del dissabte 4 d'octubre, a la finestra del dipòsit municipal, a la Ruth Anglada li quedaven 201 cartes per llegir de l'expedient 214 abans del tancament i cinc dies llargs fins que la grua s'endugués la furgoneta a la premsa. Vint-i-dos anys, tres setmanes de contracte eventual, el retolador vermell recolzat al llistat.

—Bon dia. Vinc pel cotxe de la plaça 214. —L'home portava una carpeta prima sota el braç i un somriure educat. Camisa blanca i sabatilles nàutiques. Cinquanta i escaig—. Benjamín Cardus. Frigoríficos Cardus, aquí al costat del port, potser el coneix.

La Ruth el coneixia. L'havia llegit tres vegades en tres papers diferents: a la denúncia del 3 de juliol de 2023, amb el número de telèfon imprès a les caixes de peix; a l'ingrés al compte de la mare de l'Aitana Pomares, onze mil euros ordenant Frigoríficos Cardus, amb data de l'11 de febrer de 2023; i a les etiquetes grogues dels expositors de qualsevol peixateria d'Alacant. Va tancar l'expedient sense mirar-lo i, per no semblar prevenida, hi va deixar la mà a sobre.

—Digui.

—Poca cosa, senyoreta. És que amb aquesta és la tercera vegada que vinc. He parlat amb la Chelo, amb el Bruno, amb qui hi hagués. Només volia confirmar per escrit que la 214 surt del dipòsit el dia 9 i sé perfectament on va. —Va tornar a somriure—. És un cotxe embargat amb una responsabilitat civil de 214.000 euros; ningú el pot rescatar. Va a ferralla. L'empresa que se l'endú és la meva, o més ben dit, la del meu cunyat, que s'hi dedica.

El Cardus va obrir la carpeta i va treure un full. El va posar sobre el taulell, del revés, i el va girar amb un sol dit perquè la Ruth el llegís del dret.

Era un resguard de subhasta municipal de ferralla. Lot LT-2026-09, vint-i-dos vehicles, adjudicació del 30 de setembre. A l'última línia, en negreta: «Lot adjudicat a Metálicas del Levante S. L., 1.980 euros, retirada 9 d'octubre al dipòsit municipal, carrer del Molla 12». La Ruth va calcular per costum: 1.980 dividit entre 22 sortien noranta exactes. Ni un cèntim més ni un menys.

—Noranta euros el cotxe —va dir el Cardus, sense subratllar-ho—. Menys del que va costar posar-li el pany el 2023.

—El pagament mensual de l'expedient 214/2023 continua entrant, senyor Cardus. Avui també ha entrat, aquest matí, a les onze i catorze. —La Ruth no havia mirat l'ordinador; ho sabia perquè l'alerta li havia sonat al mòbil dues vegades mentre anava al lavabo. Pagament 39, vuitanta euros, ordenant en blanc.

—Els pagaments s'acaben el dia 9 —va dir ell, i ara sí va subratllar, amb un dit, la paraula retirada—. Aquell dia la grua enganxa el cotxe, surt de l'expedient i entra al lot. Ho diu el reglament municipal, no jo. A partir del dia 9, aquell vehicle és un tros de metall, i qui pagui aquell metall se l'emporta.

—Ja. I què necessita de mi?

—Necessito que sàpiga —el Cardus va abaixar la veu un to, ni amenaçador ni cordial, exactament la veu d'un home que dóna instruccions a un empleat nou— que si per alguna raó el cotxe no arribés a sortir el dia 9, o arribés amb desperfectes, o si algun paper de l'expedient aparegués amb lletra diferent, l'empresa del meu cunyat hauria de reclamar. I qui reclama a l'Ajuntament, senyoreta, reclama al Bruno Pertegaz, cap d'operacions del dipòsit. I el Bruno li està buscant un contracte indefinit a vostè. Ho vam parlar dijous al dinar del Real Club Nàutic.

La Ruth no va dir res. El Cardus va continuar.

—El noi va confessar, sap? L'Òscar. El germà d'aquella noia rossa que ve tots els mesos a fotografiar la tanca. Va confessar perquè era culpable, va atropellar l'Encarna Sirera, i per això és on és. No és cap caprici. És una sentència ferma. I aquella furgoneta és de la responsabilitat civil, no de la família. La família no té cap dret que aparegui cap registre estrany que la torni a posar en circulació com a prova, ni com a relíquia, ni com a res. D'acord?

—D'acord, senyor Cardus.

—Perfecte. —Va somriure per tercera vegada, va plegar la carpeta i la va tornar a posar sota el braç—. Signi'm una còpia segellada del resguard, si us plau. Que quedi constància que l'hi he portat.

La Ruth va agafar el segell, el va enfonsar a poc a poc al tampó i el va estampar dues vegades: una a la còpia del Cardus i una altra a una fotocòpia que va fer, sense demanar permís, i que va guardar a l'expedient 214/2023, entre la denúncia del 3 de juliol i l'ingrés de l'11 de febrer.

El Cardus es va girar a la porta.

—Ah, senyoreta. Ruth, oi? El dia 9 seré aquí a les nou. Porto un carro nou per emportar-me algun objecte personal que hi hagués a dins. Si n'hi ha, vull dir. Roba. Fotos. Qualsevol cosa que no li interessi al ferrallaire. Ja m'entén.

—L'entenc perfectament, senyor Cardus.

La porta es va tancar. La Ruth va agafar el mòbil, va marcar el número de l'Aitana Pomares, va esperar dos tons i va penjar abans del tercer, que era el senyal que havien acordat el dimarts per «no vinguis avui, vine demà». Després va obrir l'expedient 214/2023 i, sota l'últim pagament, amb el retolador vermell, va escriure una fila nova: «04/10, 11:32, visita Benjamín Cardus, adjudicatari LT-2026-09, retirada 9/10. Còpia segellada arxivada».

Faltaven cinc dies.