Vas pagar 15 dòlars i per això hi vas anar, no per ganes

Hal Arkes i Catherine Blumer, psicòlegs nord-americans, van muntar l'experiment a la taquilla d'un teatre universitari d'Ohio el 1985. A seixanta persones que anaven a comprar l'abonament de temporada els van cobrar preus diferents sense avisar-les: quinze dòlars, el preu normal; tretze, amb un descompte petit; vuit, amb un de gran. El descompte es va repartir a l'atzar, de manera que els tres grups eren iguals en gust pel teatre, en diners i en ganes.

Després van comptar entrades tallades. A la primera meitat de la temporada, els que havien pagat els quinze dòlars van anar a més funcions que els altres dos grups. No els agradava més el teatre. Els dolia més el que havien deixat anar.

I aquí hi ha la part que gairebé mai no s'explica: a la segona meitat la diferència s'havia esborrat. Els diners ja gastats empenyen unes setmanes i després se'ls acaba la corda.

Això es diu cost enfonsat, i viu en coses molt corrents: una quota, un curs, un bitllet que ja no es torna, un sopar que vas pagar per endavant. Demà, quan estiguis a punt d'anar a alguna cosa només perquè ja l'has pagada, fes-te l'única pregunta que separa la despesa de la decisió: si m'haguessin regalat aquella entrada aquest matí, hi aniria? Si la resposta és no, queda't a casa. Els diners no tornen per anar-hi.