L'ordre de cremar els horts la va signar el seu oncle

Abans: l'Elsa Trigo, apicultora, va heretar 96 arnes del seu oncle Ovidio. Onze porten caixes amb llavors d'una perera extingida el 1994.

Queden setanta-una arnes per revisar i l'Elsa no ha pujat a la muntanya. A les nou i deu és a la porta de la cambra agrària de la comarca, als baixos d'un edifici de maó amb dues finestres i un cartell de metacrilat ratllat.

A dins fa olor de paper fred. La Pura Escanciano, auxiliar de l'arxiu des del 1989, té una tassa sobre el taulell i no l'aparta quan l'Elsa s'hi repenja.

—Vinc a veure els expedients de sanitat vegetal del noranta-quatre.

—Això és sala de consulta, i la sala de consulta tanca a les dues. Nom i per a què?

—Elsa Trigo. Apicultora. Per saber què es va cremar a Sorbeda.

La Pura la mira per damunt de la tassa i deixa d'escriure.

—Trigo de Sorbeda. —S'aixeca—. Els de sanitat vegetal són públics passats vint-i-cinc anys, així que els pot llegir. Els annexos amb noms de particulars no es fotocopien. Si vol còpia, sol·licitud per escrit i un mes d'espera.

—El dia trenta se m'emporten les arnes.

—Doncs llegeixi de pressa.

La sala de consulta és una taula llarga amb dos flexos, i l'expedient arriba en una caixa de cartró lligada amb cinta de cotó. A la tapa, a rotulador: SANITAT VEGETAL 94/117 — ERWINIA. La Pura la deixa a la taula amb les dues mans, com es deixa una cosa que pesa més del que sembla.

—Foc bacterià —diu—. Un bacteri que asseca la perera i la pomera per dins i salta d'arbre en arbre amb l'aigua i amb les abelles. Aquell estiu no hi havia cura i encara no n'hi ha: s'arrenca i es crema. Això és tot el que es pot fer.

L'ordre és a la primera pàgina, amb el segell del servei provincial i la data: 11 de juliol de 1994. Dos paràgrafs secs. Es declara zona infectada el terme de Sorbeda i els quatre pobles de la ribera. S'ordena l'arrencada i la crema in situ de tot el material vegetal hoste en un radi de cinc-cents metres per cada focus.

L'annex II és la llista. Vuitanta horts, un per línia, amb el nom del propietari, el paratge, el nombre d'arbres i la varietat. L'Elsa va amb el dit pel marge: pereres, pomeres, algun codonyer. Noms que coneix del bar i del cementiri. A la línia quaranta-una llegeix, escrit a màquina i amb una errada corregida a mà a sobre: perera d'hivern de Sorbeda, catorze arbres, paratge de la Sorbeda alta.

És la varietat de la caixa número 1. La que l'Amaro Cid, veterinari de la comarca, li va dir ahir que estava declarada extingida.

L'annex III és d'un sol full i és el que se li queda a dins. Es titula certificació de destrucció. A sota, una taula amb tres columnes: hort, data de la crema, material vegetal retirat abans de la crema. La tercera columna està plena de dalt a baix amb la mateixa paraula vuitanta vegades: cap.

—Cap —llegeix l'Elsa en veu alta.

—És el normal —diu la Pura—. Amb foc bacterià no se salva ni un empelt ni una llavor. Tot va al foc el mateix dia que s'arrenca. Si surt una sola gemma d'allà, la comarca es torna a infectar.

—I si algú hagués tret llavor, seria en aquesta columna?

—Hi hauria d'estar. És l'única raó que existeixi aquesta columna.

L'Elsa té a la bossa un sobret de paper amb set llavors a dins i l'etiqueta d'una perera que aquest paper jura que no existeix. No el treu. Mira el full i entén, per primera vegada des que va obrir l'arna dotze, que el que té a casa no és un descuit de ningú: és el contrari d'aquest document. La varietat és viva perquè algú va escriure cap vuitanta vegades sabent que no era veritat.

—Qui omple aquest full?

—L'agent comarcal de sanitat vegetal. Va hort per hort, mira que la crema estigui feta i signa. Sense la seva signatura la província no tanca l'expedient i no paga les indemnitzacions.

La Pura gira la caixa i treu l'últim full, el de les signatures. N'hi ha tres. La del cap del servei provincial, un gargot. La de l'alcalde d'aleshores, amb rúbrica ampla. I a baix, al buit de l'agent comarcal, dues paraules amb lletra atapeïda, la mateixa lletra atapeïda de les etiquetes dels sobrets: Ovidio Trigo.

L'Elsa es queda amb la mà damunt del paper més temps del que cal per llegir-lo.

—Quants d'aquests vuitanta horts va signar ell en persona?

La Pura recorre el marge de l'annex III amb l'índex, comptant per sota, i s'atura a l'última línia.

—Els vuitanta. Tots amb el seu vistiplau i tots del mateix dia.