MargenHi havia una sortida que la meva mare no va fer servir mai perquè demanava confiar en algú més jove que un mateix. Jo estava a punt d'aprendre per què.
No em queda memòria per a casa teva, li vaig dir al Teo amb la boira als genolls. Però tu sí que la recordes. És la teva. Agafa la ploma.
Ell va recular. Jo no sé dibuixar. No cal que sàpigues, li vaig dir. Cal que recordis tan fort que la mà no pugui equivocar-se. Jo et subjecto a tu; tu subjectes casa teva. Així ho va fer sempre la gent abans que hi hagués cartògrafes: no érem nosaltres les que salvàvem les illes. Només ensenyàvem la gent a no amollar-les.
Li vaig posar la ploma a la mà. Vaig tancar els meus dits buidats sobre els seus. I el Teo va dibuixar casa seva tremolant: torta, amb la porta massa gran i una finestra de més, amb la seva àvia que ja no recordava però que es negava a perdre. Va ser el traç més lleig i més veritable que ha tocat mai el meu paper.
La boira ens va arribar al pit. I es va aturar.
No va recular: el buit no perdona el que s'ha endut. Però va deixar d'avançar, perquè tota l'illa ja era dins de la línia, sostinguda no per una cartògrafa que es buidava tota sola, sinó per cada mà que s'havia negat a oblidar la seva. El mapa, a les meves mans, respirava. Bategava amb dues-centes memòries en comptes de només la meva, i per això cap no s'esgotava.
Candela ja no és a cap mar. Cap vaixell no la trobarà. Però existeix, sencera, en un paper que ara guarda el Teo, perquè vaig comprendre que un mapa no s'ha de quedar amb qui el dibuixa, sinó amb qui no pensa amollar-lo.
Vaig recuperar el nom de la meva mare en el viatge de tornada, a poc a poc, com qui reaprèn a caminar. Mar. Es deia Mar. Ara dibuixo diferent. Ja no cartografio pedres. Cartografio la gent, i els ensenyo a sostenir la seva pròpia tinta, perquè el dia que la boira vingui a buscar-los, no hagin d'esperar ningú.
El buit s'endú el que ningú no recorda. Així que recordeu. És el més semblant a un mapa que us deixo.