MargenDibuixar una illa sencera abans que arribi la boira no és una feina de mans. És una feina de memòria, i la memòria, vaig descobrir, es paga amb la pròpia.
El segon dia en vaig notar el preu. Vaig acabar el carrer del mercat, cada parada amb la seva mestressa i la seva queixa de sempre, i en aixecar la vista no vaig recordar el nom de la meva mare. El tenia a la punta de la llengua com una dent que balla. El Teo em va mirar espantat. Es deia Mar, li vaig dir per fi, estirant el record amb totes dues mans. Es deia Mar i em va ensenyar això. No tornis a deixar que ho oblidi.
Així funciona la tinta. Per subjectar el record d'un lloc al paper, l'has de treure d'algun lloc, i aquest lloc ets tu. La meva mare no me'n va advertir mai. Ara entenia per què cap al final gairebé no em reconeixia: no estava malalta. Estava plena d'illes que ja no existien per a ningú més que per a ella, i cadascuna havia ocupat el lloc d'un record seu. Es va buidar d'ella mateixa perquè els altres no es perdessin. La paraula per a això no és bogeria. És la paraula més gran que conec.
La boira va arribar a trenc d'alba del tercer dia. No amb fúria; amb paciència, que és pitjor. Els veïns es van reunir a la plaça sense saber gaire per què, ja mig descosits, somrient aquell somriure cortès de qui oblida fins i tot la por. El Teo anava de casa en casa recitant-me noms a crits mentre jo dibuixava amb totes dues mans, la llengua entre les dents, notant com se m'anaven buidant els calaixos de dins.
Vaig oblidar la meva primera paraula. Vaig oblidar la cara d'un amic. Vaig oblidar, un instant sencer, per què estava dibuixant. El Teo em va agafar el canell. Nerea. Et dius Nerea. Estàs salvant Candela. Continua. I la seva veu va ser l'àncora que em faltava.
Vaig dibuixar l'última casa quan la boira ja em mullava els turmells. Vaig aixecar el paper. L'illa sencera bategava dins la línia, cada finestra encesa, cada nom al seu lloc.
Només faltava una casa. La del Teo. I no em quedava memòria per subjectar-la sense amollar una altra cosa.