MargenIsla Candela feia olor de pa i de por educada. Els seus habitants somreien massa, com qui ja ha vist la boira a l'horitzó i ha decidit que la cortesia és una forma de valor.
Em va rebre l'alcalde, un home petit amb les mans tacades de la mateixa tinta que faig servir jo. Així que ho vaig saber abans que parlés: aquí ja hi havia hagut una cartògrafa. La meva mare. Feia trenta anys, quan Candela era el doble de gran i tenia un port a ponent que ara ningú no recordava tret d'una línia seva, oblidada a l'arxiu, que encara conservava tres cases i una plaça en un racó del paper on el món real ja no tenia res.
Aquella nit em van deixar dormir a la torre del rellotge. No vaig dormir. Vaig estendre el mapa de la meva mare al costat del meu, en blanc, i els vaig comparar. Ella dibuixava diferent: no hi posava només els carrers, hi posava qui hi vivia. La forner de la cantonada. El nen que tenia por del mar. Com si sabés que per subjectar un lloc no n'hi ha prou amb la seva forma; cal la seva gent.
A trenc d'alba vaig conèixer el Teo. Dotze anys, pigues, i una obstinació que vaig reconèixer perquè era la meva. Em va seguir per tota l'illa assenyalant el que jo havia de dibuixar. Aquí hi vivia la meva àvia, va dir davant d'una casa buida. Ja no me'n recordo, però sé que hi vivia. Dibuixa-la igualment. I jo, que m'havia passat la vida cartografiant pedres, vaig dibuixar per primera vegada una absència amb nom.
La boira era a tres dies de la costa. Ho sabíem pels ocells: els que hi volen no tornen, i aquell matí no en quedava ni un de posat a les teulades. El Teo em va preguntar si la meva tinta els podia salvar a tots. Li vaig dir la veritat, que és l'única cosa que se li deu a un nen valent.
No ho sé, Teo. No he dibuixat mai res tan gran. Però si tu em dius qui viu a cada casa, jo prometo no amollar el paper.
Ell va assentir com si acabéssim de signar un pacte. I en certa manera ho havíem fet.