La meva mare deia que un mapa no dibuixa la terra: la subjecta. No me la vaig creure fins a la nit que el far d'Orvella va deixar d'existir i només va quedar, tremolant, la línia que jo havia traçat aquella tarda.
La Marea Blanca no és aigua. És oblit amb forma de boira. Avança sense pressa des de l'horitzó i, allà on toca, les coses no s'ofeguen: es descusen del record del món. Primer se'n van els noms. Després els carrers. Al final, la gent ni tan sols sap que hi va haver res a perdre. Per això existeixen les cartògrafes del buit, encara que el Consell ens digui superstició i ens pagui en secret.
Aquella tarda jo era al moll d'Orvella acabant el contorn de la badia. La tinta de la meva mare és negra amb un fons blau que només es veu si inclines el paper, com si el mar s'hagués colat dins el flascó. Vaig traçar el far, les seves dotze finestres, l'esquerda del tercer esglaó. Hi vaig posar el nom. I llavors va arribar la boira.
Els veïns la van mirar com es mira la pluja: sense por, perquè ja havien començat a oblidar que n'havien de tenir. Vaig veure un home acomiadar-se de la seva filla i, tres passes després, buscar-la amb la mirada sense recordar qui buscava. Vaig cridar. Ningú no em va sentir, perquè també començaven a oblidar-me a mi.
Vaig estrènyer el mapa contra el pit. I el far, que ja no hi era, va continuar cremant dins la meva línia de tinta. Una sola flama, obstinada, en un paper. Els dotze ulls de les seves finestres em miraven des del dibuix com demanant-me que no amollés.
No vaig amollar. Vaig caminar cap enrere, cap a l'interior, amb la boira llepant-me els talons, i per primera vegada vaig entendre el que la meva mare no em va dir mai amb totes les lletres: la tinta no descriu el buit.
El deté.
Aquella mateixa setmana va arribar l'encàrrec. Un sobre sense remitent, lacrat amb una àncora trencada. A dins, una sola frase amb lletra de funcionari espantat: Cartografieu Isla Candela abans que la perdem. I a sota, més petit, com si li fes vergonya escriure-ho: és l'última que queda amb gent a dins.