Capítol 5. El port es queda amb el que és seu

Els trets van durar menys que la sorpresa. Dos de secs, sense eco, silenciats. Anglada es va tirar a terra per instint, va rodolar fins a la barra i va treure l'arma, però quan va aixecar el cap no hi havia ningú a la porta. Només Estivill, encara assegut a la seva cadira, amb el cap inclinat com qui s'ha adormit a mitja frase, i una flor fosca estenent-se sobre la camisa.

El cotxe de fora ja no hi era. Havien vingut a buscar-lo a ell, no a ella. L'havien deixada viva expressament, i aquella era la resposta que feia quatre capítols de la seva vida que no volia veure: si la deixaven viva, era perquè algú la volia útil. Un testimoni confús. Una germana trencada remenant el fang justament on li convenia a algú que es remenés.

Va repassar cap enrere, de pressa, com es repassa mentre caus. Qui tenia accés a casa seva sense forçar la porta. Qui coneixia l'expedient amb tot detall. Qui li havia dit, amb veu pacient, que Estivill signava els contenidors que no s'obrien, donant-li just el fil per estirar. Qui feia tres setmanes que era al seu costat, ordenat i serè, conduint-la pas a pas fins a aquella escullera.

Bru. El sotsinspector pacient. El que estimava l'ordre com d'altres estimen l'alcohol.

No tenia proves. Tenia una cosa pitjor: la certesa freda de qui per fi veu el dibuix sencer i entén que hi era a dins des del principi. Bru treballava per al que quedava de la xarxa de Restany. El correu sense mans havia vingut a avisar-la que el seu germà seguia viu, i allò amenaçava d'obrir un port que feia vint anys que estava tancat a pany i forrellat. Estivill era l'últim que podia explicar la veritat sencera. Ara ja no podia.

Anglada es va aixecar. Va desar l'arma. Va mirar per última vegada Estivill, l'home que s'havia de casar amb ella i que potser, a la seva manera covarda, havia intentat protegir-la tota la vida. Després va sortir a l'escullera. El mar estava en calma, indiferent, amb aquella paciència de les coses que sempre guanyen.

A la butxaca hi portava la foto. Ella, vint anys més jove. El seu germà al fons. I ara sabia que l'Aleix era viu en algun port d'un altre país, amb un altre nom, esperant des de feia dues dècades un senyal que li digués que ja podia tornar.

Anglada va treure el mòbil. Va marcar el número de Bru. Necessitava sentir la seva veu una vegada més, ara que ho sabia, per estar-ne segura. El sotsinspector va contestar al segon to, tranquil, ordenat, de sempre.

—Nuria. Estàs bé? Em tenies preocupat.

—Estic bé —va dir ella, i la seva pròpia veu li va sonar aliena, més dura, més antiga—. Bru, vine a l'escullera. Hi ha un cos. I tenim molt de què parlar.

Va penjar abans que ell contestés. El port, va pensar, sempre es queda amb el que és seu. Però aquesta vegada, per primera vegada en vint anys, ella havia decidit que era seu. I va anar caminant cap als fars a esperar l'home que hauria de mirar-la a la cara mentre mentia. La marea començava a pujar.