MargenEstivill va acceptar de veure-la en un bar de l'escullera, un d'aquells llocs que només obren per als pescadors i per a la gent que necessita parlar on no hi ha càmeres. Havia envellit malament, amb l'envelliment de qui dorm poc i amb els llums encesos. Quan la va veure entrar, no va somriure. Els covards que han estat valents una vegada a la vida no somriuen.
—Sabia que vindries —va dir—. Així que vaig saber allò del cos. Havia de ser qüestió de dies.
—Explica'm el del meu germà. I no em menteixis, Marc, perquè he après a olorar les teves mentides des de l'altra punta de la ciutat.
Li va explicar una versió que gairebé encaixava. Que l'Aleix treballava d'estibador i una nit va veure el que no havia de veure: un contenidor que en comptes de peces de maquinària portava gent, catorze persones, i dues que ja no respiraven. Que l'Aleix va amenaçar de parlar. Que Restany i els seus van decidir que un estibador amb consciència és un cap solt. I que ell, Estivill, per salvar-li la vida, li va fabricar un nom nou i el va treure del país dins el mateix tipus de contenidor que anava a denunciar.
—No el van matar —va dir Estivill—. El vam desaparèixer perquè no el matessin. Li vaig donar una identitat i un bitllet i li vaig fer jurar que no tornaria. I no va tornar. Durant vint anys no va tornar.
—Fins ara.
—Fins ara. —Estivill es va passar la mà per la cara—. El mort de la dàrsena era el correu. L'home que l'Aleix enviava de tant en tant per saber si estaves bé. Li van tallar les mans perquè portava a sobre l'única prova que l'Aleix segueix viu: aquesta foto. Algú no vol que el teu germà torni, Nuria. I ara que tu ho estàs remenant tot, aquest algú tampoc no et vol a tu.
Gairebé encaixava. Encaixava tan bé que a Anglada li va fer mal. Però feia vint anys que era policia i alguna cosa d'aquella història estava massa ordenada, massa ben disposada per consolar-la. Una veritat feta servir com a esquer continua sent un ham.
—Per què la tenies tu, la foto —va dir a poc a poc—. L'original. Vas ser a casa meva. Vas escriure ell segueix viu al revers. Com la tenies tu, Marc, la foto que portava el mort, si al mort l'hi van robar?
Estivill va empal·lidir. Va obrir la boca. I en aquell moment els llums del bar es van apagar de cop, i per la finestra Anglada va veure els fars d'un cotxe que feia massa estona que era parat a fora, amb el motor encès, amb marea alta, en una escullera on no hi aparcava mai ningú.