Capítol 3. L'expedient que ningú no va tancar

La desaparició d'Aleix Anglada constava en un expedient de tres folis i una conclusió còmoda: probable ofegament, cos no recuperat, cas arxivat per manca d'indicis de criminalitat. La Nuria l'havia llegit tantes vegades que se'l sabia de memòria, i aquella era la trampa: quan et saps una cosa de memòria, deixes de llegir-la.

Aquesta vegada el va llegir com a policia i no com a germana. I a l'última pàgina, a la signatura que autoritzava l'arxiu, va trobar el que vint anys de dolor li havien impedit veure. L'agent instructor que va tancar el cas, que va decidir que no hi havia res a investigar, es deia Marc Estivill.

El mateix Marc Estivill amb qui s'havia de casar aquella tardor. El que va trencar el compromís tres mesos després de la desaparició, sense explicacions, i se'n va anar a viure a una altra ciutat. El que ella havia plorat creient que l'havia deixada per covardia, per no suportar una dona trencada.

Ara entenia que no l'havia deixada. Havia fugit.

—Bru —va dir per telèfon, amb la veu més plana que va poder—. Necessito tot el que hi hagi sobre un excompany. Marc Estivill. On és, què fa, si encara és viu.

—Estivill... —Bru va dubtar—. Aquest nom em sona d'alguna cosa recent. Dona'm una hora.

Li va donar vint minuts. Quan va tornar a trucar, la veu pacient del sotsinspector s'havia tornat cautelosa, la veu de qui acaba de trepitjar un vidre a les fosques.

—Nuria, aquest home va deixar el cos fa tres anys. Però abans d'anar-se'n va treballar a duanes portuàries. I no en qualsevol lloc. Estivill signava les inspeccions dels contenidors que no s'obrien. —Va fer una pausa—. Signava qui passava i qui no. Persones incloses.

Anglada va tancar els ulls. La foto. El seu germà al fons, al moll, la nit que va desaparèixer. Un port que traficava amb noms. Un promès que va arxivar la mort del seu germà i després va fugir. Res d'allò no era casualitat, i ella començava a témer que la seva pròpia història d'amor hagués estat, des del primer dia, una manera de vigilar-la.

Aquella nit, en arribar al seu pis, la porta estava mig oberta. Ella no deixava mai la porta mig oberta. Va treure l'arma, va empènyer a poc a poc i, a la taula de la cuina, on al matí no hi havia res, algú havia deixat la fotografia original. La de debò. Sense plàstic. I al revers, escrit a mà amb una lletra que va reconèixer a l'instant perquè l'havia vista en cartes d'amor, tres paraules:

Ell segueix viu.