MargenAl port tothom té dos noms: el que li van posar els pares i el que paga els seus deutes. Anglada ho sabia perquè havia crescut entre aquells dos noms, filla d'un estibador que es deia Jordi per al sindicat i una altra cosa per als qui li deixaven diners.
El fantasma sense mans va trigar quatre dies a tenir nom, i va ser un nom fals: Emili Sans, segons un passaport que va aparèixer en una taquilla llogada amb documentació robada. Sans no existia. O existia només com una d'aquelles identitats que al port es compren barates, s'usen una vegada i es llencen a l'aigua com l'embolcall d'un entrepà.
—Documentació creuada —li va explicar el seu company, el sotsinspector Bru, un home pacient a qui li agradava l'ordre com a d'altres els agrada l'alcohol—. Gent que entra pel port sense entrar. Vaixells que porten contenidors amb mercaderia declarada i persones no declarades. I algú que els fabrica un nom perquè puguin desaparèixer del tot.
—O perquè puguin seguir vius —va dir Anglada.
Va anar a veure el vell Restany perquè en aquell port no es movia un amarrador sense que ell ho sabés. El va trobar al seu despatx envidrat sobre la dàrsena, mirant les seves grues com un déu que ja s'avorreix de la seva creació. Tenia vuitanta anys i un somriure de tauró vell, d'aquells que ja no necessiten mossegar perquè l'aigua s'aparta sola.
—La petita Anglada —va dir—. La filla d'en Jordi. Quant de temps sense veure't per aquí. Des d'allò del teu germà, calculo.
—No he vingut a parlar del meu germà.
—Ningú no ve mai a parlar del que ha vingut a parlar. —Li va servir un cafè que ella no va tocar—. Un home sense mans, diuen. I una foto teva a la butxaca. —Va riure fluixet, sense ganes—. Nuria, hi ha morts que tornen per robar. I hi ha morts que tornen perquè els reconeguis. Aquest ha fet un viatge molt llarg només per ensenyar-te una cara. Jo que tu em preguntaria de qui és la cara. No la del mort. La de la foto.
Anglada va sortir del despatx amb el cafè intacte i una idea clavada a l'estómac. Va tornar a mirar la còpia de la fotografia que li havien donat. I per primera vegada no es va mirar a ella mateixa. Va mirar el fons. Darrere seu, borrós, mig girat, hi havia un segon home que la nit del catorze d'agost ella hauria jurat que era a mil quilòmetres d'aquell moll.
Era el seu germà.