
Quan cau un llamp, l'electricitat travessa l'aire per un canal sorprenentment estret: dos o tres centímetres, més fi que un polze. Aquest fil de plasma arriba, durant uns mil·lisegons, a uns 30.000 graus: unes cinc vegades la temperatura de la superfície del Sol, que es queda en uns 5.500.
L'aire no està preparat per a això. S'escalfa tan de pressa que no té temps d'expandir-se amb elegància: explota. Aquesta ona expansiva és el tro. No és un so que acompanya el llamp; és l'espetec de l'aire rebentant al seu pas.
I per què no incendia tot el que toca? Per la pressa. El llampec dura tan poc que la calor gairebé no té temps de transferir-se. Per això un arbre tocat es pot partir (la seva saba bull i esclata) mentre el bosc del voltant ni se n'assabenta.
La pròxima vegada que comptis segons entre el llampec i el tro, recorda què estàs mesurant: a quina distància l'aire acaba d'estar, per un instant, més calent que la cara del Sol.