La Remei signa les actes de destrucció per quilos

Abans: l'Ainhoa Cortabarria, restauradora a Osca, va trobar un exemplar que el registre dóna per destruït el 14 de març a la planta de Sabiñánigo.

Queden 211 títols per verificar i l'Ainhoa Cortabarria, restauradora de la Biblioteca Provincial d'Osca, ha ficat el 215 a la bossa, embolicat amb paper de seda, per portar-lo a la planta que assegura haver-lo triturat. Són seixanta-dos quilòmetres per la N-330. Hi arriba a les nou i deu.

Verificar és això: obrir el llibre, comprovar que l'exemplar que tens a la mà és el que diu la fitxa, posar les inicials al marge del llistat i passar al següent. Dues-centes catorze vegades. A l'Ainhoa li'n surten dotze per hora quan no passa res.

La planta de pasta de paper de Sabiñánigo no fa olor de paper. Fa olor de lleixiu calent i d'alguna cosa dolça, com de fruita passada. La Remei Balaguer, operària de línia des de fa dinou anys, la rep a la bàscula amb una armilla taronja i una llibreta de tapes dures que no és una llibreta oficial: és seva, i hi té apuntades a mà totes les entrades des del 2031.

—L'acta la signo jo —diu—. Però jo no signo llibres. Signo quilos.

Li ensenya la bàscula: una plataforma de formigó on hi cap el camió sencer. Es pesa ple, es descarrega, es pesa buit. La diferència és el que la planta declara. Ningú obre les caixes. Ningú compta lloms.

Darrere la bàscula, una cinta puja cap a una tremuja de la mida d'un garatge. El que cau allà dins surt quaranta minuts després convertit en una pasta grisa que es ven per tones a una fàbrica de cartró de Saragossa. La Remei ho explica sense cerimònia, com qui ensenya un forn.

—I els títols? —pregunta l'Ainhoa.

—Els títols els poseu vosaltres. Ens envieu la llista tres setmanes abans, amb els codis i les quantitats. Nosaltres pesem, el sistema creua el pes amb la vostra llista i dóna el lot per tancat.

—I si el pes no quadra amb la llista?

—Mai no quadra malament —diu la Remei—. Si sobren vuitanta quilos, és que algú va enviar més del que va apuntar. Si en falten, és que hi havia caixes mullades. S'ajusta i es signa. Dinou anys aquí i no he vist ni una sola incidència oberta.

—I qui comprova que la llista fos correcta?

—Vosaltres. —La Remei ho diu sense retret, com qui enumera un pas més del procés—. Nosaltres comprovem el pes.

L'Ainhoa treu el paquet de paper de seda i l'obre damunt de la llibreta. És un volum del 1974, tapa dura verda, els talls bruts de dits. La Remei s'eixuga les mans a l'armilla abans de tocar-lo. A l'Ainhoa, que ha vist molta gent agafar llibres, aquell gest li sembla la primera cosa bona del dia.

—Aquest el tinc jo destruït —diu la Remei.

—Aquest és aquí.

La Remei passa les pàgines a poc a poc, amb el polze, com qui busca un bitllet entre d'altres. S'atura al capítol quatre. Al marge hi ha anotacions a llapis, atapeïdes, amb una lletra petita i molt ben feta. No són subratllats de lector: són correccions. Una paraula ratllada i una altra escrita a sobre. En una línia, algú ha ratllat «catorze alumnes» i hi ha posat «disset». Una clau que abraça dos paràgrafs sencers i, al costat, dues inicials amb el seu punt darrere:

C. L.

—Això no és de biblioteca —diu la Remei—. A la biblioteca la gent subratlla amb boli i escriu coses al final. Això és algú corregint un text seu.

Sota la clau hi ha una data, del mateix llapis i la mateixa lletra: 12-XI-2036. Dos anys abans d'avui. Seixanta-dos després de l'edició.

Li sona el mòbil dins la bossa. En Fabián Oyarzun, cap de sala i responsable de l'espurgada, no pregunta on és: pregunta pel carro tres.

—Sóc a Sabiñánigo —diu ella.

En Fabián triga tres segons a contestar.

—Ainhoa. El lot ha de sortir net i a temps. Si t'encalles amb un exemplar, se te'n van els dos-cents.

—Ja ho sé.

—No ho saps, perquè tu no signes l'acta de sortida. La signo jo.

Penja. La Remei se'n va i torna amb una tauleta ficada en una funda de goma que ho ha vist tot. Busca el març, gira la pantalla i la hi deixa al davant, recolzada a la llibreta.

Allà hi ha l'acta del dia 14. A dalt, un sol número: el pes. Mil nou-cents quilos. I a sota, a la columna de la dreta, el que el sistema va deduir d'aquell número creuant-lo amb la llista que havia enviat la biblioteca: quatre mil cent títols destruïts. Signatura electrònica de Remei Balaguer, 17:42.

—Quatre mil cent —llegeix l'Ainhoa.

—Mil nou-cents quilos —diu la Remei—. Això ho vaig pesar jo. Els quatre mil cent els va posar l'ordinador.