MargenTota cafetera guarda un últim cafè que ningú no es serveix: dos dits freds, espessos, de més.
Es queda allà tota la tarda, com el final d'una conversa que ningú no va voler rematar, com el pa del cistell, com el minut de cortesia abans de penjar.
La meva àvia deia que llençar-lo portava mala sort, però ella ho deia de tot: era la seva manera de demanar que no llencéssim res, que no ens llencéssim els uns als altres.
Ara que no hi és, alguns dies deixo el seu poc de cafè a la cafetera fins a la nit, per superstició o per memòria, que venen a ser la mateixa cosa escalfada dues vegades.